El Narrador Càmera

El saló és quasi bé a les fosques. Només una làmpada de taula il.lumina la màquina d'escriure i el rostre de l'Artur que tecleja parsimoniós, amb els ulls aclucats per culpa del fum de la cigarreta que manté als llavis. L'estança està atapeïda de llibres a les estanteries,  de revistes al sofà i de papers per damunt la taula de menjador. 

Després de teclejar una estona, es treu la cigarreta de la boca i l'apaga en un cendrer, ple a vessar. Llegeix el què havia escrit fins aleshores i extrau el full del tambor de la màquina per llençar-lo tot seguit a la paperera, tan plena com el cendrer.

S'aixeca i va cap a la cuina. D'un armari treu una paella, hi aboca oli, encen el fogó i la coloca a sobre. Agafa de la nevera una bossa de patates preparades per fregir. En aquest moment sona el timbre. Deixa la bossa al costat de la pica, s'aixuga les mans amb un drap i va a obrir la porta del pis.

Un home entra al pis fent-li una abraçada. 

- Renoi, Joan, quan de temps. 

- Això dic jo. Ets car de veure, Artur. Si no sóc jo qui ve a casa teva, no hi ha manera.

- Estic molt enfeinat. M'he liat amb un coi de curs de narrativa i la profe no para de fotre'ns deures i més deures.

- Ja veig, ja -diu el visitant donant un cop d'ull a l'entorn malendreçat.

- Espera que treuré les revistes. Vols prendre alguna cosa?

- De moment no, gràcies.

Es posen a parlar. Passen vint minuts i segueixen garlant animosament, asseguts al sofà. L'escriptor enfeinat ha servit dos gots d'una ampolla de vermut.

Perdoneu-me, però sento pudor de cremat. Aquest pallús d'escriptor ha deixat el fogó encés i ja no hi ha pensat més. Però jo no puc dir res. Sóc un narrador càmera. De què em serveix ser el narrador si no els puc avisar que de la paella en surt una flamarada d'un metre d'alçada, que el filtre de la campana extractora està cremant i que s'estàn incendiant els armaris? Però això no ho puc ni veure. Bé, ja s'ho faran. Seguim.

- Llegeix-me alguna cosa que hagis escrit fa poc, vinga va.

- Uf, no. Em fa vergonya. A més, una obra no es pot ensenyar fins que no està acabada.

- Això no és cert. Els escriptors sovint demanen l'opinió per seguir o canviar el camí que s'han traçat.

- Potser sí. Però si ara em diguessis que no t'agrada, és possible que ho cremés tot, com en Gogol.

- Per cert, per què hi ha tanta claror allà.

- Coi ! Que s'està cremant la cuina. Cagundena! Tenia la paella al foc!

Visca els nuvis!

- Visca els nuvis! - aplaudeixen els joves de la taula del fons quan l’Eloi i la Mariona entren al menjador de la Fonda Empordà.

La parella creua el laberint de convidats fins arribar a la taula presidencial on els esperen els pares. Els acompanya la marxa nupcial que ressona des del tocadiscos Vanguard Stereo.
Comença la desfilada de cambrers traginant amunt i avall safates, plats i ampolles. Esporàdicament s’alcen braços oferint les copes al cel tot brindant:
- Per la parella més guapa del poble!
Riures i càntics; la gatzara segueix fins que arriba el pastís; les copes s’omplen de cava i es buiden a gran velocitat. Als nuvis se’ls veu atribolats i joiosos al mateix temps.
A l’hora dels cafés els convidats van canviant de taules, es fan grups d’afinitats comunes, es reparteixen petons i abraçades i com sempre, algun ésser solitari observa la festa des del racó d’una taula buida. N’hi ha que ballen tan bon punt se senten les primeres notes dels instruments dels músics.
El ball continuarà fins que no quedi dansaire en peu. És tradició. També és tradició que els nuvis es retirin no gaire tard a les habitacions, de la mateixa fonda, on els han preparat la cambra més gran.
L’endemà la fonda es prepara per al nou dia; els cambrers recullen les restes del banquet; algun convidat dorm al sofà del hall i algun altre al menjador. Van parant les taules mentre arriben els clients disposats a fer un ostentós esmorzar de forquilla i ganivet, que en diuen. Molts d’ells ja éren al convit del dia anterior: els que van anar a dormir d’hora.
Tot d’una, un dels comensals comenta a l’altre:
- Saps que m’ha dit en Tomet? Que quan els ha pujat el desdejuni als nuvis, li han demanat que digués que el matrimoni s’havia d’anul·lar. Que no volien seguir casats.
El comentari s’escampa de taula en taula. Els que encara dormien es desperten i pregunten què ha passat.
- Doncs que ella no deu ser verge! -salta un d’una taula.
- No siguis animal ! -l’increpa una dona des d’una altra taula- Què sabras tu? Si no t’has casat mai!
Un dels xicots, mig endormiscat encara, es fica a la conversa:
- Aixó és que ell en té una altra a Barcelona. Passa sovint a la Universitat. Allà, qui no mulla és tòtil.
- Sabeu que us dic? -interromp un home de cabells blancs- Tots dos són de casa rica, i els consogres no s’hauran posat d’acord amb la dot. Els de la Mariona no es deixaran prendre un ral, us ho ben asseguro.
- I què hi té a veure els diners amb l’amor? -s’indigna una noia jove, amiga de la infància dels recent casats- Jo els veia que feien molt bona parella.
La llista de possibilitats va creixent. A la gent del poble no li manca imaginació. Algú que sembla més assenyat proposa:
- I per què no hi van els pares a parlar amb els nuvis?
Acceptada la moció, en Tomet puja a les habitacions. En torna informant que no hi volen parlar amb els pares. Desconcert general.
Un altre té una idea: Que hi vagi l’oncle Manel.
Ningú hi havia pensat. Potser sí que l’oncle Manel podria intervenir-hi. Sens dubte és la persona més respectada del poble. No és catòlic: és protestant. Això, que no deixa de ser un misteri per la majoria, és ben vist per tots, fins i tots pels anticlericals. No és metge, pero guareix els malalts amb cataplasmes i infusions. No és jutge, però el seu judici és raonat i recte, ha fet d’intermediari en diversos conflictes i segur que pot resoldre aquest i lograr una reconciliació.
En Tomet puja altra vegada a la cambra nupcial i torna tot cofoi.
- Amb l’oncle Manel sí que hi volen parlar.
Aplaudiments generals. Un parell surten a buscar-lo.
Ja fa una bona estona que l’oncle Manel està reunit amb l’Eloi i la Mariona. Què haurà passat entre els dos joves? Com s’explica que després de la nit de noces ja no vulguin saber res l’un de l’altre? Serà possible la conciliació de dues ànimes joves que de cop es rebutjen?
L’oncle Manel ja baixa les escales. S’atura quan li falten dos graons per arribar a terra; així pot veure i dirigir-se a tothom.  Tots el miren expectants en un silenci sepulcral.
- No hi ha res a fer -diu amb solemnitat- Tots dos tenen raó.

Tot seguit, enfila cap a la sortida de la fonda pel passadis que es va formant entre la gent emmudida. A fora, un raig de sol li fa aclucar els ulls, una ventada de tramuntana li refresca la cara; rosega l’escuradents i se’n torna cap a casa.