Jocs d'infants

- No sé si dir-te que estic amoïnada i intrigada o divertida. Hi ha un nen, d’uns onze o dotze anys, que me’l trobo cada dia al tren de Sarrià, i que no para de mirar-me. Primer se’m va fer estrany, però després ja he vist de què va. És com un joc. Sempre puja al mateix vagó, jo vinc de plaça Catalunya, ell puja a Provença. Es queda en un racó i em busca. Clava la seva mirada en els meus ulls i s’hi està fins que baixa a Bonanova. Portem setmanes així.

- Coses de nens -justifica l’Anna - I no es distreu per res?

- Què va! Jo acabo plorant de tant d'aguantar-me sense parpallejar, i al final se m’escapa la mirada cap a un altre lloc - riu la Júlia- El més bó és que ell no fa cap gest. És com una estatua, la cara rígida, seriosa.

- I per què no li fas ganyotes o li treus la llengua?. Ja veuries com no ho resistiria -proposa l'Anna

- No, això no. Es perdria tot el misteri. Es trencaria el joc, n’estic segura. El que no sé és per què ho fa ni per què m'ha triat a mí.

Avui la tornaré a guanyar. Sóc el que aguanta més. Però tinc un truc que ella no ho sap. Fixo la vista en els seus ulls, però no estic mirant. Faig com si desenfoqués , com si mirés molt lluny, i al final no li veig ni la cara. Però si es mou ho noto deseguida, i sé que he guanyat. Tinc un làser als ulls, sóc com Superman que perfora les parets amb la vista i ho veu tot a quilòmetres de distancia.

La Júlia es va preocupar quan un día el noiet no va aparéixer. Hi havia els nens de sempre, carregats amb carteres i llibres, però el seu misteriòs amic de joc no hi era. S’hauria posat malalt. Varen passar uns dies i seguia sense veure’l. El noiet havia desaparegut com per encanteri.

Darrerament anava caminant fins a l’estació de Provença, baixava a l’andana i s’hi passejava amunt i avall per veure si el trobava. Podria ser que hagués canviat de vagó. Potser es va cansar d’ella o havia trobat nova parella, pensava amb certa gelosia.

Una tarda, creuava la Diagonal quan de sobte el va veure. El nen estava a l’acera del davant. No el podia deixar marxar sense parlar-li, va dir-se. Excitada, va seguir caminant, s’anaven acostant l’un a l’altre, el nen amb passos indecissos, la Júlia al ritme del batec del seu cor.

S’hi va encarar i va intentar saludar-lo, però el nen es va girar i va arrencar a còrrer, escapolint-se de les seves mans que el volien agafar del braç. El nen es va ficar cap el carril bus. No el va veure venir, la Júlia va fer un crit.

L’ambulància el va portar al Clínic. El van ingressar a la Unitat de Cures Intensives. A la Júlia li van demanar les dades del nen, ella no sabia res. No, no era cap familiar, només el coneixia de vista. No, no sabia com es deia, ni sabia cap telèfon on trucar.

Va seure a la sala d’espera. Les hores passaven i el nen seguia a la UCI, però no l’informaven de res. Estava molt cansada: al cap de força estona es va adormir.

Va obrir els ulls lentament. L’havia despertada la claror dels llums del sostre. Sentia sorolls provinents d’unes màquines que hi havia al seu costat. Una infermera se li va acostar i la va observar.

La Júlia tenia la boca seca i no li era fàcil parlar

- Com està el nen? - va preguntar

- Doctor, la pacient està despertant -va dir l’infermera- Acaba de parlar.

- Senyora, no faci esforços -va dir el metge a la Júlia- Ha estat en coma. No s’espanti. Tot va bé. No recorda res, oi?

- El nen, on està el nen? -insistia la Júlia
- No sé de quin nen em parla - respongué el metge- Fa tres dies que vosté va tenir un accident, un autobús la va fer caure i va patir una fractura de crani. Va ingressar clínicament morta, però per sort l’hem pogut recuperar.