Killing in the name of.

Quan he arribat a l’edifici dels ministeris m’he quedat impressionada, quin luxe, quins marbres, quines sales, quins passadissos més llargs. I tot això ho hauré de netejar jo! No hauria de pensar així, ben al contrari, hauria de donar gràcies per tenir feina. Ja m’han dit tot el què haig de fer. Als sòtans hi he trobat els estris que necessito.  El carretó pesa. Aquí van sobrats, no els falta de res.

No entenc quin horari fan. Els despatxos haurien d’estar buits ara però , pràcticament en tots, hi ha gent. Entro en un d’ells, jo haig de treballar. Hi ha un home parlant per telèfon.

-       I com s’han filtrat els detalls de les operacions? / Hi ha els extractes de les targes de crèdit, sí clar/ Bueno, això ho hem de tapar d’alguna manera/ Quinze milions d’euros, sí, sí, però des de quan?/ Ho veus? La meitat ja ha prescrit. / El mal és la premsa, l’hem de fer callar / Sí, ja ho sé, estan tots implicats, tots menys quatre/ Els dones una tarja i es comporten com un tonto amb un boli. / Deixem passar uns dies, alguna notícia taparà aquest merder.

Ha penjat. Jo segueixo passant la moppa i buidant les papereres. M’han dit que una netejadora recollia els papers carbó d’una agència de valors i només copiant les operacions de borsa es va fer milionària. Aqui no hi ha res d’això, no hi ha paper carbó, només kleenex bruts i notes fetes a mà sense cap sentit. Tampoc m’hi fixo gaire. Jo vaig per feina.

Ja he acabat en aquest i vaig al despatx dos portes més enllà. També hi ha llum. Sí que treballen aquests ministres, ja són quarts de deu del vespre. Què no tenen familia? En canvi, les que fan la neteja al migdia diuen que no hi ha ningú per aqui. Quins horaris més estranys que fan, pobres. Entro sense molestar a la senyora que parla amb una pantalla de tele, s’hi veu un home que escolta a la senyora ministra.

-       No ets el conseller de sanitat de la comunitat de Madrid? Doncs fes alguna cosa!- diu ella.

-       No és un cas greu, ministra. Només és una auxiliar d’infermeria que presenta els símptomes de l’Ebola, amb febre alta, però ho tenim tot controlat. – li respon el de la pantalla.

Netejo les prestatgeries on hi ha un munt de llibres plens de pols, la conversa ha acabat. La senyora s’aixeca nerviosa. Em diu:

-       Ai! No sap vosté com l’envejo amb aquesta feina que fa. Vosté no té problemes. Fa les hores i marxa cap a casa tan contenta.

I què sabrà aquesta senyora dels problemes que jo tinc? Jo també li envejo la feina.  Aquesta gent es pensa que ho sap tot, però en realitat no sap res de res. La tornen a trucar, aquest cop pel mòbil. No sento la conversa, estic a l’altra cantó del despatx i ella parla fluixet, però ha fet un gest d’alegria. Quan penja, rep una altra trucada, ara pel fixe:

-       Soraya? ara t’anava a trucar. Tenim bones notícies, l’auxiliar ha deixat anar que potser es va tocar la cara. El protocol i els vestits eren correctes, però ella es va tocar la cara. Això ens deslliura de qualsevol responsabilitat, vicepresidenta. / Sí, sí, la premsa diu el què vol. / Aturar-ho? Però com?/ Com diu? Que no m’hi presenti?/ Sí, sí, ho he entés, vosté assumeix la direcció del ministeri de sanitat. Jo només respondré les preguntes tècniques./ Eh? Sí, sí, com vosté digui. Faltaria més, senyora vicepresidenta. Vosté mana.

Surto d’aquest despatx i vaig a buscar més detergent per al terra que sembla un mirall de polit que està. Aquí es neteja sobre net. Però si paguen, ja m’està bé.

Hi ha dos homes que parlen en el passadís.

-       No passarà res, tranquil. Ara la notícia de l’Ebola taparà la de Bankia. L’affaire passarà a la Fiscalia i com que està prescrit en la majoria dels casos, no passarà d’aqui. En Rodrigo sí que se la pot carregar, però el fotrem fora del partit i ja està, d’aqui no passa. No haurà ni de disculpar-se. I en Miquel es salva pels pèls. A més no hi ha delicte personal, en tot cas és Bankia qui ha de pagar la multa.

-       La multa per mala comptabilitat, vols dir? Es pagarà amb diners públics –esclafa a riure l’interlocutor.

Els riures se senten des de l’altra punta del passadís. Penso en la pobra auxiliar d’infermeria que s’ha contagiat. A més de ser la treballadora ha de ser la víctima de tot. Què fàcil és donar les culpes al més dèbil.

Quan torno amb les ampolles de neteja passo altra vegada per davant del despatx de la ministra i sento que parla per telèfon. Entro, però ella no em veu perquè està d’esquena mirant el finestral.

-       Que hi ha un gos al pis? / A veure si ho entenc, la dona està a l’hospital , el marit en quarentena i el gos ha quedat tancat al pis? /  I qui l’anirà a passejar i a donar-li de menjar? D’això me n’haig de cuidar jo? Que hi vagi un veterinari. / Com que no? Que pot estar tot infectat?

Veig que la ministra penja sense despedir-se. Parla a un aparell de sobre la taula

-       Posa’m amb la judicatura. / Hola? Necessito un ordre judicial per entrar al pis de l’infermera  i sacrificar el gos infectat per l’Ebola./ Sí, ara mateix.

Ara demana que truqin a la vicepresidenta

-       Soraya? / He fet manar la recuperació del gos de la infermera infectada i que el sacrifiquin. Et sembla bé? / No ho sabem, potser no està infectat, però el nostre refranyer espanyol ja ho diu : Muerto el perro, se acabó la rabia. / Hem d’actuar amb energia, com diu vosté, amb serena eficàcia. Gràcies, vicepresidenta, gràcies.

A punt està d’acabar-se la meva jornada laboral. Déu n’hi do, porto aquí set hores. Deixo els estris als sòtans i em canvio de roba. Mentrestant  engego la petita ràdio que duc a la bossa per escoltar les notícies. Diuen que Teresa, l’auxiliar d’infermeria, s’està reanimant, que li ha baixat la febre, i que ha dit, desde l’intercomunicador,  que estimava el seu seu marit. Tot seguit ha preguntat pel seu gos.

This is the end

L'alopècia bigotuda o el cas del senyor Josep Maria

El polític va arribar, com sempre, amb humor insípid a l'edifici del carrer Serrano on ja l'esperaven els seus col·laboradors.

             El director de campanya, carregat de papers i fotos que va posar sobre la taula de reunions, els va mostrar, amb impaciència, a l'ex-funcionari ara gran polític. Quan aquest es va girar, el director va exclamar:  

- Josep Maria ! T'has tret el bigoti!

             El polític va posar-se la mà sobre el llavi superior i va notar una pell fina, sense pèls: no hi havia bigoti, certament.

- Per Déu, Josep Maria! Tenim les fotos amb bigoti i ara tú te'l treus. Què vols que fem ara? Sense el bigoti no ets el mateix, no et reconeixeran ni els teus votants. A més, així fas cara de ximple.  

             El polític no reaccionava. Es passava els dits per damunt la boca, la barbeta: no hi havia pèl. Intentava recordar. M'he afaitat aquest matí? M'he carregat el bigoti sense adonar-me'n quan m'afaitava les galtes? No pot ser. Per afaitar-lo l'hauria d'haver tallat abans, i després amb la Gillette l'hauria apurat. Però això no ho he fet. Segur que no!.  

             El director de campanya parlava pel mòvil, estressat.   

- Com que no saps si en trobaràs? N'hi ha d'haver en alguna botiga de disfresses. No, als xinos no. No saps de cap botiga d'articles teatrals? Vinga afanya’t! No convé ara un canvi de look.

             El polític seguia obsessionat amb la idea d'haver-se rasurat el bigoti sense ser-ne conscient.

             Va trucar la seva dona des del telèfon del despatx.   

- Hola Anna, no, no t'entretinc, només una pregunta. Tú has vist que aquest matí m'afaités el bigoti? Com que quin bigoti? El meu, el meu bigoti de sempre. Com que era pintat? De què vas ara? Que jo he anat sempre amb el bigoti pintat com en Grouxo Marx? Tu no estàs bé. Deixa-ho estar, ja veig que estas de broma.

Es va deixar caure al butacó, desconcertat. Començava a tenir mal de cap. El diurector va aparéixer per la porta.

-       Com estas, Josep Maria? No et preocupis que trobarem un bigoti postís i assumpte arreglat.

-       Carlos, jo duia el bigoti pintat?

-       No sé si el duies pintat o no. Jo el que sé és que hem fet tota la campanya amb bigoti i que tú has de seguir portant-lo, sigui natural, postís o dibuixat.

Va pujar al pis de dalt on hi havia la cafeteria. Gent de l'staff del partit prenia el cafelito, en petits grupets; alguns feien comentaris en veu baixa en veure passar el polític sense bigoti.

Va seure en una taula buida i va beure el cafè mentre pensava en el comentari de la seva dona.

Se li va acostar un dels caps de coordinació que també havia anat a fer el cafelito.

- M'han informat que t'has afaitat el bigoti?

- Digues-me una cosa. El meu bigoti era pintat?

- El teu bigoti era pintat? Doncs donava el pego! Ningú se n'havia adonat.

- No siguis burro! Sóc jo qui t'ho està preguntant!

El cap de coordinació va mirar el seu mòbil i va dir que tenia reunió urgent.

Si el bigoti hagués estat pintat ell ho sabria; recordaria com, davant del mirall, s'hauria passat una mena de llàpis maquillador o retolador pel sobre del llavi superior. En tindria alguna constància, però no hi havia cap rastre a la seva memòria. Potser tot plegat era una innocentada, en el mes d'octubre! O un mal son.

Va pensar que no estaria de més fer una consulta al servei mèdic, on li feien les revisions periòdiques, a la primera planta. Alguna cosa haurien de saber sobre les desaparicions dels pèls de la cara.

El va atendre el doctor de sempre, home ja gran, que acumulava àmplia experiència en el diagnòstic de malalties i rareses dels polítics.

- Què et passa, Josep Maria?

- És possible que m'hagi desaparegut el bigoti de la nit al dia? La meva dona diu que no n'he tingut mai. Que el duia pintat.

- Deixa'm veure -el doctor va agafar una lupa amb llum i va fer una observació detallada de la superfície cutànea on normalment hi creix el bigoti. Va tornar a seure a la seva cadira, a l'altra banda de la taula - La pell és normal, el pèl moixí també, però no es veuen pèls ni folículs pilosos disposats a créixer en forma de bigoti. Però és que, realment, tú no n'has tingut mai de bigoti.

-Ara sí que m'ha mort! -exclamà el polític - I que he tingut jo, un dibuix?

-T'ho diré de seguida -el doctor va acomodar-se en el seu sillonet disposat a fer les degudes explicacions - En aquesta consulta m'he trobat un munt de casos similars. No com el teu del bigoti, però sí en altres disfuncions. Els polítics sou una categoria especial de l'ésser humà. No viviu una vida vostra, íntima, lliure, sincera, sinò que viviu la vida dels altres, viviu la vida del vostre partit, de les idees d’altri i dels vostres interessos. Sovint heu d'adoptar aparences totalment contràries als vostres sentiments reals, heu de dir sí quan voleu dir no, heu de falsejar dades per a benefici propi, heu de mentir amb cara de sinceritat, heu de fer falses promeses amb cara d'honestedat, heu d’aparentar noblesa davant d'aquells a qui més tard fareu traició.

- I que té a veure amb el meu bigoti?

- Per forjar la teva personalitat, des de ben jove, t'has enmirallat en personatges que t'han seduït. Començant pel teu pare, pels teus professors i pels polítics. Pateixes la síndrome de pigmentació-dèrmica-camaleónica combinada amb un an-hirsutisme crònic.

- …! -la cara de'n Josep Maria es va allargar fins als genolls.

- No és gaire corrent, això és cert. Per una banda no et creixia el pèl del bigoti, però per altra banda la pell adquiria una pigmentació tal que semblava un bigoti autèntic. Aquesta coloració fosca, en el teu cas, era selectiva. Ja m'hi havia fixat durant aquests anys que t'he visitat en aquest consultori. Recordes quan portaves aquell bigoti prim, ben perfilat, de punta a punta del llavi superior? Era quan et veies amb el professor del Movimiento. Feia poc que havies entrat al partit. Després, el teu bigoti es va anar tornant ample i espés, d’aspecte voluminós. Et sortia de la base del nas, cobria el llavi superior i t'arribava a les patilles. Aleshores estaves entusiasmat amb Nietszche i la idea del Superhome. Quan et va passar la dèria, el teu bigoti es va anar fent petit, molt petit i centrat sota el nas. Portaves el Mein Kampf sota el braç, un llibre que t'apassionava. De vegades aparentaves en Charlot, però tú volies semblar-te al Führer. Darrerament el teu bigoti ha anat canviant imperceptiblement per als teus col·legues, però vas arribar a portar un bigoti texà. El que t'ha passat ara és que has tornat a ser tú mateix. No t'assembles a ningú, t'has quedat buit de contingut, tal com has sigut sempre. T'ha desaparegut el bigoti i també la síndrome de pigmentacío dérmica camaleónica. Però t'ha quedat l'alopècia bigotuda, la manca de pèl, el que se'n diu un bigoti calv.

El polític va sortir de la consulta abatut. Mentre pujava amb l'ascensor cap al seu despatx pensava "Espero que els inútils del departament hagin trobat un retolador o una barra de maquillatge !"

                   This is the end  

Jocs d'infants

- No sé si dir-te que estic amoïnada i intrigada o divertida. Hi ha un nen, d’uns onze o dotze anys, que me’l trobo cada dia al tren de Sarrià, i que no para de mirar-me. Primer se’m va fer estrany, però després ja he vist de què va. És com un joc. Sempre puja al mateix vagó, jo vinc de plaça Catalunya, ell puja a Provença. Es queda en un racó i em busca. Clava la seva mirada en els meus ulls i s’hi està fins que baixa a Bonanova. Portem setmanes així.

- Coses de nens -justifica l’Anna - I no es distreu per res?

- Què va! Jo acabo plorant de tant d'aguantar-me sense parpallejar, i al final se m’escapa la mirada cap a un altre lloc - riu la Júlia- El més bó és que ell no fa cap gest. És com una estatua, la cara rígida, seriosa.

- I per què no li fas ganyotes o li treus la llengua?. Ja veuries com no ho resistiria -proposa l'Anna

- No, això no. Es perdria tot el misteri. Es trencaria el joc, n’estic segura. El que no sé és per què ho fa ni per què m'ha triat a mí.

Avui la tornaré a guanyar. Sóc el que aguanta més. Però tinc un truc que ella no ho sap. Fixo la vista en els seus ulls, però no estic mirant. Faig com si desenfoqués , com si mirés molt lluny, i al final no li veig ni la cara. Però si es mou ho noto deseguida, i sé que he guanyat. Tinc un làser als ulls, sóc com Superman que perfora les parets amb la vista i ho veu tot a quilòmetres de distancia.

La Júlia es va preocupar quan un día el noiet no va aparéixer. Hi havia els nens de sempre, carregats amb carteres i llibres, però el seu misteriòs amic de joc no hi era. S’hauria posat malalt. Varen passar uns dies i seguia sense veure’l. El noiet havia desaparegut com per encanteri.

Darrerament anava caminant fins a l’estació de Provença, baixava a l’andana i s’hi passejava amunt i avall per veure si el trobava. Podria ser que hagués canviat de vagó. Potser es va cansar d’ella o havia trobat nova parella, pensava amb certa gelosia.

Una tarda, creuava la Diagonal quan de sobte el va veure. El nen estava a l’acera del davant. No el podia deixar marxar sense parlar-li, va dir-se. Excitada, va seguir caminant, s’anaven acostant l’un a l’altre, el nen amb passos indecissos, la Júlia al ritme del batec del seu cor.

S’hi va encarar i va intentar saludar-lo, però el nen es va girar i va arrencar a còrrer, escapolint-se de les seves mans que el volien agafar del braç. El nen es va ficar cap el carril bus. No el va veure venir, la Júlia va fer un crit.

L’ambulància el va portar al Clínic. El van ingressar a la Unitat de Cures Intensives. A la Júlia li van demanar les dades del nen, ella no sabia res. No, no era cap familiar, només el coneixia de vista. No, no sabia com es deia, ni sabia cap telèfon on trucar.

Va seure a la sala d’espera. Les hores passaven i el nen seguia a la UCI, però no l’informaven de res. Estava molt cansada: al cap de força estona es va adormir.

Va obrir els ulls lentament. L’havia despertada la claror dels llums del sostre. Sentia sorolls provinents d’unes màquines que hi havia al seu costat. Una infermera se li va acostar i la va observar.

La Júlia tenia la boca seca i no li era fàcil parlar

- Com està el nen? - va preguntar

- Doctor, la pacient està despertant -va dir l’infermera- Acaba de parlar.

- Senyora, no faci esforços -va dir el metge a la Júlia- Ha estat en coma. No s’espanti. Tot va bé. No recorda res, oi?

- El nen, on està el nen? -insistia la Júlia
- No sé de quin nen em parla - respongué el metge- Fa tres dies que vosté va tenir un accident, un autobús la va fer caure i va patir una fractura de crani. Va ingressar clínicament morta, però per sort l’hem pogut recuperar.

La capsa del pont

A voltes en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
(Josep Palau i Fabre,  “Sol”)

L'home sol enfilà el carrer del pont per anar cap a casa. Ja s'havia fet de nit i aquella boira pixanera el calava fins els ossos, de manera que es pujà el coll de la jaqueta, ficà les mans a les butxaques i acotant el cap perquè l'aire no li gelés la cara va seguir pont amunt. Quan era ben bé a la meitat del recorregut, es fixà en un paquet lligat amb cordills, arraconat al costat d'un del fanals que il·lumináven pobrement el trajecte. El va collir, se'l posà sota el braç i continuà el camí. No tenia gran interès en saber què hi hauria dins del paquet. Ni tan sols sabia ben bé per què l'havia collit. Feia temps que ja no l'interessaven certes coses de la vida. La solitud se li clavava al cor de la mateixa manera que la fredor humida li mossegava la cara i les cames. 

Quan arribà a casa, deixà el paquet al menjador. Va buscar a la cuina alguna cosa de menjar, però no va trobar res que li vingués de gust. Obrí un armari i agafà l'ampolla de conyac i un got. Tornà al menjador i engegà la tele. S'assegué al sofà atrotinat i es posà a beure fins que es va quedar ben adormit.

 A mitjanit, sentí que alguna cosa esgarrapava des de dins del paquet, cada cop amb més intensitat, fins que s'estripà el paper i d'un forat van sortir milers d'aranyes que ràpidament es van escampar per tot el menjador. S'enfilaven per tot arreu i es posaven per sobre seu, que jeia al sofà amb el got a una mà i l'ampolla buida a l'altra. Les aranyes se li ficaven per les narius i pels ulls, en tenia els cabells plens; de cop i volta l'home es posà dret d'un bot, fent escarafalls i espolsant-se els aràcnids de sobre. 

Angoixat i suat, s'anava donants cops als braços i les cames, fins que va veure que no hi havia bèsties, que eren producte de la seva imaginació. Buscà el paquet i el va veure intacte, tancat i ben lligat amb cordills. 
L'endemà l'home sol va tornar pel mateix camí. Duia el paquet per deixar-lo en el lloc on el va trobar. 

Així ho va fer i al cap de poca estona, una nena que tornava del col·legi es va fixar en el paquet. L'agafà i se l'emportà a casa. No va dir res als pares perquè l'haurien renyat. El va amagar a la seva habitació i es posà a fer els deures. Després de sopar, esperà l'hora d'anar a dormir per satisfer la seva curiositat. Desfermà els nussos dels cordills i obrí el paquet. No hi havia res més que el propi paper d'embalatge rebregat. Decebuda, tornà a fer el paquet i el lligà amb cura. 
A mitjanit, el paquet començà a vibrar per la multitud de copets que rebia del seu interior. Un tros del paper es va esquinçar i van sortir milers de papallones de tots colors que inundaven l'habitació.

 Algunes es posaven a la cara i a la punta del nas de la nena, que es va despertar rient i batent amb els braços. Però no hi havia papallones. Tot havia estat un somni. 
El dia següent, la nena va tornar al pont. L'experiència de la nit passada havia estat divertida, però en el fons li feien por aquestes coses. Tampoc creia que estaria bé llençar el paquet a les escombraries. El tornaria a deixar on el va trobar perquè no l'hauria d'haver agafat mai. Quan va arribar al pont, diposità el paquet al costat del fanal. Fet aixó, marxà cap a escola.

Un home vell, de cabells blancs, el vestit deslluit, es va apropar, va collir el paquet i tot seguit el va llençar al riu.
L'home sol, que no casualment era al pont, es dirigí al vell i li preguntà
- Què hi havia al paquet?
- Era la capsa dels meus somnis. A dins hi havia les meves il·lusions i les meves esperances. Ara ja és buida.

I dit aixó el vell s'abocà a la barana del pont i es precipità en el corrent furiós que se l'emportà riu avall fins fer-lo desaparèixer.

L'herència

- Hola Digna, venim a recollir el lloro i el violí -anuncien pel porter electrònic de la tanca exterior de la casa.

            Els germans Joan i Jordi creuen el jardí. A la porta principal els espera la seva cosina, actual propietària de la mansió de la difunta tia Amàlia. Passen cap al saló, ple de mobles antics, quadres, cortines i catifes d'olor ranci. Sobre la xemeneia, el retrat del difunt marit de la tia, l'oncle Roberto, vestit amb l'uniforme de la Falange Española y de las JONS, els observa des de la seva immobilitat. Al fons, a contrallum, es dibuixa la silueta d'un ocellot sobre una perxa.

            - Guaita: el lloro ! -exclama en Jordi, que se li acosta.

            - Maleïda ! Cafre !-crida el lloro.

            - Quin caràcter ! I això m'haig d'endur a casa?

            - Us preparo un cafè o un té? -proposa la Digna

            En Joan pregunta on és el violí. A l'habitació del fons del passadís, l'informa la cosina. Quan entra a l'habitació ensopega amb una capsa buscant l'interruptor del llum. La cambra és plena de trastos. En un gran armari hi troba un estoig de pell. En el seu interior, el violí. Era de l'avi, ja el tenia vist de petit. Si més no, és un bonic instrument, a veure com sonarà. Un paperet doblegat cau al terra. Hi llegeix unes paraules escrites amb lletra tremolosa: Em vol matar. Justícia. Surt de la cambra i ensopega altra vegada amb la capsa. Està mig oberta, a dins hi ha un munt de restes de fluorescents trencats.

 Torna al saló i la Digna l'ofereix un té. En Joan se'l pren mentre pensa en el paperet i en la capsa de fluorescents.

            - Estem d'acord en que la tia et fes única beneficiaria en el testament, Digna, però que a nosaltres ens deixés un lloro i un violí ho trobo una presa de pèl -comenta en Jordi.

            - Jo ja sabia que la tia m'afavoriria en el testament -diu la cosina mentre serveix el cafè i el té- A l'any de viure amb ella em va dir que volia fer-me hereva universal. Confesso que el lloro i el violí li vaig suggerir jo mateixa. Tu, Joan, ets músic i a tu Jordi t'agradaven els animals. I jo no suporto aquesta bèstia!

            - És tot un detall per part teva, Digna -diu en Jordi- Reconec però que vas ser tu qui la va cuidar, a nosaltres ens veia molt poc, sobretot els darrers anys en que va emmalaltir tant.

            - Oh, si, pobra tia Amàlia. Patia de mals de cap molt forts, migranyes. Després va començar a desorientar-se. Li feia til·les i infusions d'herbes, li posava cataplasmes. Un temps va tenir erupcions al cutis. Va ser molt dolorós veure com s'anava paralitzant, com perdia la parla.

            - De que va morir la tia? -pregunta amb cara d'amoïnat en Joan

            - El metge va certificar insuficiència respiratòria. Però tenia de tot, la pobra. Encara no fa quinze dies que era viva, però ja no es movia gens, ni menjava, ni obria els ulls. Respirava molt a poc a poc.

            - Per què fas servir els fluorescents, Digna? -pregunta en Joan amb un to una mica exasperat- En tens una capsa plena al quarto fosc aquell. No saps que és molt nociu el polsim dels tubs trencats?

            - No, no ho sabia -es defensa la cosina

            - Però m'he fixat que ni a la cuina hi tens fluorescents. D'on n'han sortit tants? -demana en Joan. Roman pensatiu, en silenci, fins que s'aixeca de la cadira i va cap al passadís- Puc anar al dormitori de la tia?

            Obre les portes fins que troba l'habitació de l'Amàlia. Fa pudor de tancat. Es nota que no s'ha tocat res, encara sembla que la tia estigui de cos present. Obre la persiana perquè hi entri la claror. Observa el llit. Ni l'ha desfet. Vaja manera de cuidar-la. Pensa, pensa, pensa. Destapa el cobrellit, agafa el coixí i li treu la funda. L'interior és ple d'una pols groguenca. En Joan l'aparta de seguida per no esnifar-la. Torna cap al saló.

            - Jordi, la tia Amàlia ha mort enverinada amb mercuri.

            - Què dius?  Desgraciats ! Què us heu cregut, heu vingut a dir-me que he matat la tia? Marxeu de casa meva. Fora !

            - D'aquí no marxarem fins que no vingui la policia. Tenim les proves. Els fluorescents porten mercuri i si es respira o s'absorbeix la dinyes, tard o d'hora la palmes. I el símptomes que tenia la tia... com no ho va veure el metge?

            - Truco a la poli, Joan.  No deixis que aquesta toqui res.

            - No crec que arribeu a fer cap trucada. Us ha agradat el cafè i el té? - diu somrient la Digna.

Diàleg-Monòleg-Epístola

- Do you speak english?

- Yes, a fiu... a litel.

- There is a restaurant near here?

- Yes, bat is in de oder said of de vilatx. Prò no sé com explicar-ho. Ai am goin cap allà. Ai can gou uiz yu.

Mira que sóc burra! I a sobre m'he ofert a pujar al cotxe. Però semblaven una parella tan normal de turistes anglesos. La matrícula era groga i recordo les lletres GB d’una enganxina, però no m'he fixat en res més. Sóc idiota. Tot per fer-me il.lusions de saber parlar l’anglès. Si m’hagués quedat calladeta! No sé on m’han dut. M’ofegava amb aquella caputxa que m'han fer posar per tapar-me els ulls. I ara què em passarà?

"Antonio, amor meu:

M’han segrestat. Volen un rescat de 60.000 euros. Els he dit que no els tenim però diuen que tens 48 hores per buscar-los. En el sobre t’hi posen una arrecada meva. En el proper correu hi posaran la meva orella. Trucaran al fixe de casa, mira de posar-t’hi, no facis com sempre.

T'estimo, Julia."

Diàleg (Narrativa II)

- Ja ho tinc! L’essència de la literatura rau en si has viscut la història. Més ben dit, si la coneixes o no.

- No sé si no t’entenc o que no t'expliques prou.

- Vull dir que l’important és la història. Que s’ha de conéixer pam a pam. Si l’has de crear de nou és una feina molt feixuga. Si és un fet real i el coneixes, ja no l’has d'imaginar . Ja tens la feina feta.

- Per això molts escriuen sobre coses que els han passat, notes autobiogràfiques, o bé coses que saben que van passar tal com les expliquen.

- Exacte! D’aquí ve el típic i tòpic “basat en un cas real”. Perquè la realitat supera la ficció. I en un cas real no ens cal mesurar la credibilitat del que s’explica a la nostra història.

- És quan diuen, no t’ho creus? Doncs va passar tal com t’ho he dit. Vols dir això?

- Sí. I a més, una història podria no ser creïble malgrat ser real. Aleshores li direm al lector: doncs va passar, t’agradi o no t’agradi.

- Pero, aquí no caus en aquella trampa del "si t’agrada o no m’és igual, perquè l’argument és verídic i no pots dir que estigui mal fet"?

- Aquí es quan la literatura passa a ser periodisme; i la ficció deixa de ser ficció. Ara t’explicaré un fet real.

- Ah! Molt bona idea. Vinga! mentre prenem uns vinets del Penedès i uns quants fruits secs t'escoltaré .

- Començo. El Cabdill del Clan va convocar el Consell aquell mateix vespre. S’hi van presentar els més venerables, els més forts de les famílies i el jove McTire. El Cabdill va començar a parlar.

«- McTire, saps per què t’hem fet venir al Consell?
«- Suposo que per alguna cosa que he fet.«- Doncs si. Però pel què sabem no és només per una cosa, sino per dues.«- Ah, si! van ser dues.«- Dues morts. No en vas tenir prou amb una, que hi vas reincidir?«- No em vaig poder controlar, Gran Líder.«- Amb la primera t’ho podies haver pensat. No vas actuar a la lleugera. Fins i tot et vas disfressar esperant la segona víctima.«- No tenia cap intenció de fer mal a ningú. Però la xiqueta em va provocar. Primer em va dir que la vella era a casa sola, i després, quan jo m’havia camuflat, em va començar a fer preguntes. Vaig perdre el domini de mí mateix i la vaig atacar.«- Primer et carregues la vella i després la jove. Que no saps que ara ens perseguiran a tots?«- Ho sento molt, Gran Líder Udol.«- La maledicció ha caigut sobre la nostra raça! A partir d’ara serem maleïts, els humans ens odiaran, organitzaran batudes per caçar-nos i ja no viurem mai més tranquils al bosc.«- Em sap greu. No volia perjudicar els altres llops. I ara, si m’ho permeteu, membres del consell, aniré a beure al riu perquè tinc la panxa com si me l’haguessin omplert de pedres i l’haguessin cosit després.»

- Què vols que et digui. La història no és creïble. Però el vi estava molt bó.