sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
(Josep Palau i Fabre, “Sol”)
L'home sol enfilà el carrer del pont per anar cap a casa. Ja s'havia fet de nit i aquella boira pixanera el calava fins els ossos, de manera que es pujà el coll de la jaqueta, ficà les mans a les butxaques i acotant el cap perquè l'aire no li gelés la cara va seguir pont amunt. Quan era ben bé a la meitat del recorregut, es fixà en un paquet lligat amb cordills, arraconat al costat d'un del fanals que il·lumináven pobrement el trajecte. El va collir, se'l posà sota el braç i continuà el camí. No tenia gran interès en saber què hi hauria dins del paquet. Ni tan sols sabia ben bé per què l'havia collit. Feia temps que ja no l'interessaven certes coses de la vida. La solitud se li clavava al cor de la mateixa manera que la fredor humida li mossegava la cara i les cames.
Quan arribà a casa, deixà el paquet al menjador. Va buscar a la cuina alguna cosa de menjar, però no va trobar res que li vingués de gust. Obrí un armari i agafà l'ampolla de conyac i un got. Tornà al menjador i engegà la tele. S'assegué al sofà atrotinat i es posà a beure fins que es va quedar ben adormit.
A mitjanit, sentí que alguna cosa esgarrapava des de dins del paquet, cada cop amb més intensitat, fins que s'estripà el paper i d'un forat van sortir milers d'aranyes que ràpidament es van escampar per tot el menjador. S'enfilaven per tot arreu i es posaven per sobre seu, que jeia al sofà amb el got a una mà i l'ampolla buida a l'altra. Les aranyes se li ficaven per les narius i pels ulls, en tenia els cabells plens; de cop i volta l'home es posà dret d'un bot, fent escarafalls i espolsant-se els aràcnids de sobre.
Angoixat i suat, s'anava donants cops als braços i les cames, fins que va veure que no hi havia bèsties, que eren producte de la seva imaginació. Buscà el paquet i el va veure intacte, tancat i ben lligat amb cordills.
L'endemà l'home sol va tornar pel mateix camí. Duia el paquet per deixar-lo en el lloc on el va trobar.
Així ho va fer i al cap de poca estona, una nena que tornava del col·legi es va fixar en el paquet. L'agafà i se l'emportà a casa. No va dir res als pares perquè l'haurien renyat. El va amagar a la seva habitació i es posà a fer els deures. Després de sopar, esperà l'hora d'anar a dormir per satisfer la seva curiositat. Desfermà els nussos dels cordills i obrí el paquet. No hi havia res més que el propi paper d'embalatge rebregat. Decebuda, tornà a fer el paquet i el lligà amb cura.
A mitjanit, el paquet començà a vibrar per la multitud de copets que rebia del seu interior. Un tros del paper es va esquinçar i van sortir milers de papallones de tots colors que inundaven l'habitació.
Algunes es posaven a la cara i a la punta del nas de la nena, que es va despertar rient i batent amb els braços. Però no hi havia papallones. Tot havia estat un somni.
El dia següent, la nena va tornar al pont. L'experiència de la nit passada havia estat divertida, però en el fons li feien por aquestes coses. Tampoc creia que estaria bé llençar el paquet a les escombraries. El tornaria a deixar on el va trobar perquè no l'hauria d'haver agafat mai. Quan va arribar al pont, diposità el paquet al costat del fanal. Fet aixó, marxà cap a escola.
Un home vell, de cabells blancs, el vestit deslluit, es va apropar, va collir el paquet i tot seguit el va llençar al riu.
L'home sol, que no casualment era al pont, es dirigí al vell i li preguntà
- Què hi havia al paquet?
- Era la capsa dels meus somnis. A dins hi havia les meves il·lusions i les meves esperances. Ara ja és buida.
