L'herència

- Hola Digna, venim a recollir el lloro i el violí -anuncien pel porter electrònic de la tanca exterior de la casa.

            Els germans Joan i Jordi creuen el jardí. A la porta principal els espera la seva cosina, actual propietària de la mansió de la difunta tia Amàlia. Passen cap al saló, ple de mobles antics, quadres, cortines i catifes d'olor ranci. Sobre la xemeneia, el retrat del difunt marit de la tia, l'oncle Roberto, vestit amb l'uniforme de la Falange Española y de las JONS, els observa des de la seva immobilitat. Al fons, a contrallum, es dibuixa la silueta d'un ocellot sobre una perxa.

            - Guaita: el lloro ! -exclama en Jordi, que se li acosta.

            - Maleïda ! Cafre !-crida el lloro.

            - Quin caràcter ! I això m'haig d'endur a casa?

            - Us preparo un cafè o un té? -proposa la Digna

            En Joan pregunta on és el violí. A l'habitació del fons del passadís, l'informa la cosina. Quan entra a l'habitació ensopega amb una capsa buscant l'interruptor del llum. La cambra és plena de trastos. En un gran armari hi troba un estoig de pell. En el seu interior, el violí. Era de l'avi, ja el tenia vist de petit. Si més no, és un bonic instrument, a veure com sonarà. Un paperet doblegat cau al terra. Hi llegeix unes paraules escrites amb lletra tremolosa: Em vol matar. Justícia. Surt de la cambra i ensopega altra vegada amb la capsa. Està mig oberta, a dins hi ha un munt de restes de fluorescents trencats.

 Torna al saló i la Digna l'ofereix un té. En Joan se'l pren mentre pensa en el paperet i en la capsa de fluorescents.

            - Estem d'acord en que la tia et fes única beneficiaria en el testament, Digna, però que a nosaltres ens deixés un lloro i un violí ho trobo una presa de pèl -comenta en Jordi.

            - Jo ja sabia que la tia m'afavoriria en el testament -diu la cosina mentre serveix el cafè i el té- A l'any de viure amb ella em va dir que volia fer-me hereva universal. Confesso que el lloro i el violí li vaig suggerir jo mateixa. Tu, Joan, ets músic i a tu Jordi t'agradaven els animals. I jo no suporto aquesta bèstia!

            - És tot un detall per part teva, Digna -diu en Jordi- Reconec però que vas ser tu qui la va cuidar, a nosaltres ens veia molt poc, sobretot els darrers anys en que va emmalaltir tant.

            - Oh, si, pobra tia Amàlia. Patia de mals de cap molt forts, migranyes. Després va començar a desorientar-se. Li feia til·les i infusions d'herbes, li posava cataplasmes. Un temps va tenir erupcions al cutis. Va ser molt dolorós veure com s'anava paralitzant, com perdia la parla.

            - De que va morir la tia? -pregunta amb cara d'amoïnat en Joan

            - El metge va certificar insuficiència respiratòria. Però tenia de tot, la pobra. Encara no fa quinze dies que era viva, però ja no es movia gens, ni menjava, ni obria els ulls. Respirava molt a poc a poc.

            - Per què fas servir els fluorescents, Digna? -pregunta en Joan amb un to una mica exasperat- En tens una capsa plena al quarto fosc aquell. No saps que és molt nociu el polsim dels tubs trencats?

            - No, no ho sabia -es defensa la cosina

            - Però m'he fixat que ni a la cuina hi tens fluorescents. D'on n'han sortit tants? -demana en Joan. Roman pensatiu, en silenci, fins que s'aixeca de la cadira i va cap al passadís- Puc anar al dormitori de la tia?

            Obre les portes fins que troba l'habitació de l'Amàlia. Fa pudor de tancat. Es nota que no s'ha tocat res, encara sembla que la tia estigui de cos present. Obre la persiana perquè hi entri la claror. Observa el llit. Ni l'ha desfet. Vaja manera de cuidar-la. Pensa, pensa, pensa. Destapa el cobrellit, agafa el coixí i li treu la funda. L'interior és ple d'una pols groguenca. En Joan l'aparta de seguida per no esnifar-la. Torna cap al saló.

            - Jordi, la tia Amàlia ha mort enverinada amb mercuri.

            - Què dius?  Desgraciats ! Què us heu cregut, heu vingut a dir-me que he matat la tia? Marxeu de casa meva. Fora !

            - D'aquí no marxarem fins que no vingui la policia. Tenim les proves. Els fluorescents porten mercuri i si es respira o s'absorbeix la dinyes, tard o d'hora la palmes. I el símptomes que tenia la tia... com no ho va veure el metge?

            - Truco a la poli, Joan.  No deixis que aquesta toqui res.

            - No crec que arribeu a fer cap trucada. Us ha agradat el cafè i el té? - diu somrient la Digna.