Diàleg-Monòleg-Epístola

- Do you speak english?

- Yes, a fiu... a litel.

- There is a restaurant near here?

- Yes, bat is in de oder said of de vilatx. Prò no sé com explicar-ho. Ai am goin cap allà. Ai can gou uiz yu.

Mira que sóc burra! I a sobre m'he ofert a pujar al cotxe. Però semblaven una parella tan normal de turistes anglesos. La matrícula era groga i recordo les lletres GB d’una enganxina, però no m'he fixat en res més. Sóc idiota. Tot per fer-me il.lusions de saber parlar l’anglès. Si m’hagués quedat calladeta! No sé on m’han dut. M’ofegava amb aquella caputxa que m'han fer posar per tapar-me els ulls. I ara què em passarà?

"Antonio, amor meu:

M’han segrestat. Volen un rescat de 60.000 euros. Els he dit que no els tenim però diuen que tens 48 hores per buscar-los. En el sobre t’hi posen una arrecada meva. En el proper correu hi posaran la meva orella. Trucaran al fixe de casa, mira de posar-t’hi, no facis com sempre.

T'estimo, Julia."

Diàleg (Narrativa II)

- Ja ho tinc! L’essència de la literatura rau en si has viscut la història. Més ben dit, si la coneixes o no.

- No sé si no t’entenc o que no t'expliques prou.

- Vull dir que l’important és la història. Que s’ha de conéixer pam a pam. Si l’has de crear de nou és una feina molt feixuga. Si és un fet real i el coneixes, ja no l’has d'imaginar . Ja tens la feina feta.

- Per això molts escriuen sobre coses que els han passat, notes autobiogràfiques, o bé coses que saben que van passar tal com les expliquen.

- Exacte! D’aquí ve el típic i tòpic “basat en un cas real”. Perquè la realitat supera la ficció. I en un cas real no ens cal mesurar la credibilitat del que s’explica a la nostra història.

- És quan diuen, no t’ho creus? Doncs va passar tal com t’ho he dit. Vols dir això?

- Sí. I a més, una història podria no ser creïble malgrat ser real. Aleshores li direm al lector: doncs va passar, t’agradi o no t’agradi.

- Pero, aquí no caus en aquella trampa del "si t’agrada o no m’és igual, perquè l’argument és verídic i no pots dir que estigui mal fet"?

- Aquí es quan la literatura passa a ser periodisme; i la ficció deixa de ser ficció. Ara t’explicaré un fet real.

- Ah! Molt bona idea. Vinga! mentre prenem uns vinets del Penedès i uns quants fruits secs t'escoltaré .

- Començo. El Cabdill del Clan va convocar el Consell aquell mateix vespre. S’hi van presentar els més venerables, els més forts de les famílies i el jove McTire. El Cabdill va començar a parlar.

«- McTire, saps per què t’hem fet venir al Consell?
«- Suposo que per alguna cosa que he fet.«- Doncs si. Però pel què sabem no és només per una cosa, sino per dues.«- Ah, si! van ser dues.«- Dues morts. No en vas tenir prou amb una, que hi vas reincidir?«- No em vaig poder controlar, Gran Líder.«- Amb la primera t’ho podies haver pensat. No vas actuar a la lleugera. Fins i tot et vas disfressar esperant la segona víctima.«- No tenia cap intenció de fer mal a ningú. Però la xiqueta em va provocar. Primer em va dir que la vella era a casa sola, i després, quan jo m’havia camuflat, em va començar a fer preguntes. Vaig perdre el domini de mí mateix i la vaig atacar.«- Primer et carregues la vella i després la jove. Que no saps que ara ens perseguiran a tots?«- Ho sento molt, Gran Líder Udol.«- La maledicció ha caigut sobre la nostra raça! A partir d’ara serem maleïts, els humans ens odiaran, organitzaran batudes per caçar-nos i ja no viurem mai més tranquils al bosc.«- Em sap greu. No volia perjudicar els altres llops. I ara, si m’ho permeteu, membres del consell, aniré a beure al riu perquè tinc la panxa com si me l’haguessin omplert de pedres i l’haguessin cosit després.»

- Què vols que et digui. La història no és creïble. Però el vi estava molt bó.

Monòleg interior (exercici Narrativa II)

Tempus fugit. No tenim temps, és humà no tenir temps. Hi ha pressa per tot. La llei de la selva, si el lleó vol caçar ha de matinar i començar a còrrer, la gazela si vol viure sap que si dorm una mica més del compte vindrà el lleó i la caçarà, per aixó es lleva ben aviat i comença a còrrer, els humans, així de petits, així de poca cosa, hem de matinar i començar a còrrer, de què fugim, de què tenim por? tots patim del mateix, de la por a la mort, m’hauria d’aixecar a beure aigua perquè tinc set, però pot esperar, esperar que vingui l’home encaputxat amb la gran dalla i ens digui segueix-me, de pel.lícula, quina pel.lícula? ni tan sols recordo el nom, els escacs, la sagrada família, els tres porquets, a ballo in maschera, el carnestoltes dels animals, el frere jacques en re menor, a l’enterrament del caçador tots els conills segueixen el carrutage amb el cadàver del gran caçador que ja li ha arribat l’hora. Ara ja no en té de temps, tempus fugit, i per sempre més, evermore, mai més , el gran corv aturat a les espatlles de Pallas Athenea, quin desconsol, pobre home, la seva Leonor com el caçador arrossegada per la figura sinistra de l’home negre encaputxat de negre sobre fons negre, la llum, la foscor, res em farà aixecar d’aquesta cadira, però camino i trepitjo fang, rellisco, ha plogut, i sóc jo qui encèn una cigarreta protegint la flama de l’encenedor de les poques gotes que encara cauen, fred, vent, nit, negra nit, surto del cinema encara impressionat, pobre jove adolescent, sóc jo però sóc un altre jo, un que ja no és ara, calada , fum, aixecades les solapes, el discòrrer del temps, l’ahir lluny de l’avui, però el record i la memòria que són el mateix, dos sinònims iguals no està bé, Lilith, una altra calada, fum, reflexes sobre la via mullada, encara cauen gotes, i on podria anar ara? tot ja és tancat, Lilith, m’has embruixat, no sóc el mateix que fa una hora, ja no sóc aquell, Lilith m’ha canviat, n’estic enamorat, no sóc jo sol, el meu amic, el que tinc al costat, que no diu res, que camina com un autòmata també fuma del meu paquet, té els cabells plens de gotims, treu el fum pel nas, sospira, també t’ha enamorat, oi que si? on anem? un bar obert, a punt de tancar, n’hi ha un a dins, dues cerveses, això fa pudor, la memòria dels sentits, no té sentit tanta memòria, de què serveixen el records, no tenim temps per recordar, no podem entretenir-nos, els pits sobre el tauler, la dona darrera la barra ens parla, d’esquenes, ni cas, nosaltres no sóm d’aqueix món, som fills de Lilith, som enamorats de la primera dona d’Adam. Tempus fugit.