Killing in the name of.

Quan he arribat a l’edifici dels ministeris m’he quedat impressionada, quin luxe, quins marbres, quines sales, quins passadissos més llargs. I tot això ho hauré de netejar jo! No hauria de pensar així, ben al contrari, hauria de donar gràcies per tenir feina. Ja m’han dit tot el què haig de fer. Als sòtans hi he trobat els estris que necessito.  El carretó pesa. Aquí van sobrats, no els falta de res.

No entenc quin horari fan. Els despatxos haurien d’estar buits ara però , pràcticament en tots, hi ha gent. Entro en un d’ells, jo haig de treballar. Hi ha un home parlant per telèfon.

-       I com s’han filtrat els detalls de les operacions? / Hi ha els extractes de les targes de crèdit, sí clar/ Bueno, això ho hem de tapar d’alguna manera/ Quinze milions d’euros, sí, sí, però des de quan?/ Ho veus? La meitat ja ha prescrit. / El mal és la premsa, l’hem de fer callar / Sí, ja ho sé, estan tots implicats, tots menys quatre/ Els dones una tarja i es comporten com un tonto amb un boli. / Deixem passar uns dies, alguna notícia taparà aquest merder.

Ha penjat. Jo segueixo passant la moppa i buidant les papereres. M’han dit que una netejadora recollia els papers carbó d’una agència de valors i només copiant les operacions de borsa es va fer milionària. Aqui no hi ha res d’això, no hi ha paper carbó, només kleenex bruts i notes fetes a mà sense cap sentit. Tampoc m’hi fixo gaire. Jo vaig per feina.

Ja he acabat en aquest i vaig al despatx dos portes més enllà. També hi ha llum. Sí que treballen aquests ministres, ja són quarts de deu del vespre. Què no tenen familia? En canvi, les que fan la neteja al migdia diuen que no hi ha ningú per aqui. Quins horaris més estranys que fan, pobres. Entro sense molestar a la senyora que parla amb una pantalla de tele, s’hi veu un home que escolta a la senyora ministra.

-       No ets el conseller de sanitat de la comunitat de Madrid? Doncs fes alguna cosa!- diu ella.

-       No és un cas greu, ministra. Només és una auxiliar d’infermeria que presenta els símptomes de l’Ebola, amb febre alta, però ho tenim tot controlat. – li respon el de la pantalla.

Netejo les prestatgeries on hi ha un munt de llibres plens de pols, la conversa ha acabat. La senyora s’aixeca nerviosa. Em diu:

-       Ai! No sap vosté com l’envejo amb aquesta feina que fa. Vosté no té problemes. Fa les hores i marxa cap a casa tan contenta.

I què sabrà aquesta senyora dels problemes que jo tinc? Jo també li envejo la feina.  Aquesta gent es pensa que ho sap tot, però en realitat no sap res de res. La tornen a trucar, aquest cop pel mòbil. No sento la conversa, estic a l’altra cantó del despatx i ella parla fluixet, però ha fet un gest d’alegria. Quan penja, rep una altra trucada, ara pel fixe:

-       Soraya? ara t’anava a trucar. Tenim bones notícies, l’auxiliar ha deixat anar que potser es va tocar la cara. El protocol i els vestits eren correctes, però ella es va tocar la cara. Això ens deslliura de qualsevol responsabilitat, vicepresidenta. / Sí, sí, la premsa diu el què vol. / Aturar-ho? Però com?/ Com diu? Que no m’hi presenti?/ Sí, sí, ho he entés, vosté assumeix la direcció del ministeri de sanitat. Jo només respondré les preguntes tècniques./ Eh? Sí, sí, com vosté digui. Faltaria més, senyora vicepresidenta. Vosté mana.

Surto d’aquest despatx i vaig a buscar més detergent per al terra que sembla un mirall de polit que està. Aquí es neteja sobre net. Però si paguen, ja m’està bé.

Hi ha dos homes que parlen en el passadís.

-       No passarà res, tranquil. Ara la notícia de l’Ebola taparà la de Bankia. L’affaire passarà a la Fiscalia i com que està prescrit en la majoria dels casos, no passarà d’aqui. En Rodrigo sí que se la pot carregar, però el fotrem fora del partit i ja està, d’aqui no passa. No haurà ni de disculpar-se. I en Miquel es salva pels pèls. A més no hi ha delicte personal, en tot cas és Bankia qui ha de pagar la multa.

-       La multa per mala comptabilitat, vols dir? Es pagarà amb diners públics –esclafa a riure l’interlocutor.

Els riures se senten des de l’altra punta del passadís. Penso en la pobra auxiliar d’infermeria que s’ha contagiat. A més de ser la treballadora ha de ser la víctima de tot. Què fàcil és donar les culpes al més dèbil.

Quan torno amb les ampolles de neteja passo altra vegada per davant del despatx de la ministra i sento que parla per telèfon. Entro, però ella no em veu perquè està d’esquena mirant el finestral.

-       Que hi ha un gos al pis? / A veure si ho entenc, la dona està a l’hospital , el marit en quarentena i el gos ha quedat tancat al pis? /  I qui l’anirà a passejar i a donar-li de menjar? D’això me n’haig de cuidar jo? Que hi vagi un veterinari. / Com que no? Que pot estar tot infectat?

Veig que la ministra penja sense despedir-se. Parla a un aparell de sobre la taula

-       Posa’m amb la judicatura. / Hola? Necessito un ordre judicial per entrar al pis de l’infermera  i sacrificar el gos infectat per l’Ebola./ Sí, ara mateix.

Ara demana que truqin a la vicepresidenta

-       Soraya? / He fet manar la recuperació del gos de la infermera infectada i que el sacrifiquin. Et sembla bé? / No ho sabem, potser no està infectat, però el nostre refranyer espanyol ja ho diu : Muerto el perro, se acabó la rabia. / Hem d’actuar amb energia, com diu vosté, amb serena eficàcia. Gràcies, vicepresidenta, gràcies.

A punt està d’acabar-se la meva jornada laboral. Déu n’hi do, porto aquí set hores. Deixo els estris als sòtans i em canvio de roba. Mentrestant  engego la petita ràdio que duc a la bossa per escoltar les notícies. Diuen que Teresa, l’auxiliar d’infermeria, s’està reanimant, que li ha baixat la febre, i que ha dit, desde l’intercomunicador,  que estimava el seu seu marit. Tot seguit ha preguntat pel seu gos.

This is the end

L'alopècia bigotuda o el cas del senyor Josep Maria

El polític va arribar, com sempre, amb humor insípid a l'edifici del carrer Serrano on ja l'esperaven els seus col·laboradors.

             El director de campanya, carregat de papers i fotos que va posar sobre la taula de reunions, els va mostrar, amb impaciència, a l'ex-funcionari ara gran polític. Quan aquest es va girar, el director va exclamar:  

- Josep Maria ! T'has tret el bigoti!

             El polític va posar-se la mà sobre el llavi superior i va notar una pell fina, sense pèls: no hi havia bigoti, certament.

- Per Déu, Josep Maria! Tenim les fotos amb bigoti i ara tú te'l treus. Què vols que fem ara? Sense el bigoti no ets el mateix, no et reconeixeran ni els teus votants. A més, així fas cara de ximple.  

             El polític no reaccionava. Es passava els dits per damunt la boca, la barbeta: no hi havia pèl. Intentava recordar. M'he afaitat aquest matí? M'he carregat el bigoti sense adonar-me'n quan m'afaitava les galtes? No pot ser. Per afaitar-lo l'hauria d'haver tallat abans, i després amb la Gillette l'hauria apurat. Però això no ho he fet. Segur que no!.  

             El director de campanya parlava pel mòvil, estressat.   

- Com que no saps si en trobaràs? N'hi ha d'haver en alguna botiga de disfresses. No, als xinos no. No saps de cap botiga d'articles teatrals? Vinga afanya’t! No convé ara un canvi de look.

             El polític seguia obsessionat amb la idea d'haver-se rasurat el bigoti sense ser-ne conscient.

             Va trucar la seva dona des del telèfon del despatx.   

- Hola Anna, no, no t'entretinc, només una pregunta. Tú has vist que aquest matí m'afaités el bigoti? Com que quin bigoti? El meu, el meu bigoti de sempre. Com que era pintat? De què vas ara? Que jo he anat sempre amb el bigoti pintat com en Grouxo Marx? Tu no estàs bé. Deixa-ho estar, ja veig que estas de broma.

Es va deixar caure al butacó, desconcertat. Començava a tenir mal de cap. El diurector va aparéixer per la porta.

-       Com estas, Josep Maria? No et preocupis que trobarem un bigoti postís i assumpte arreglat.

-       Carlos, jo duia el bigoti pintat?

-       No sé si el duies pintat o no. Jo el que sé és que hem fet tota la campanya amb bigoti i que tú has de seguir portant-lo, sigui natural, postís o dibuixat.

Va pujar al pis de dalt on hi havia la cafeteria. Gent de l'staff del partit prenia el cafelito, en petits grupets; alguns feien comentaris en veu baixa en veure passar el polític sense bigoti.

Va seure en una taula buida i va beure el cafè mentre pensava en el comentari de la seva dona.

Se li va acostar un dels caps de coordinació que també havia anat a fer el cafelito.

- M'han informat que t'has afaitat el bigoti?

- Digues-me una cosa. El meu bigoti era pintat?

- El teu bigoti era pintat? Doncs donava el pego! Ningú se n'havia adonat.

- No siguis burro! Sóc jo qui t'ho està preguntant!

El cap de coordinació va mirar el seu mòbil i va dir que tenia reunió urgent.

Si el bigoti hagués estat pintat ell ho sabria; recordaria com, davant del mirall, s'hauria passat una mena de llàpis maquillador o retolador pel sobre del llavi superior. En tindria alguna constància, però no hi havia cap rastre a la seva memòria. Potser tot plegat era una innocentada, en el mes d'octubre! O un mal son.

Va pensar que no estaria de més fer una consulta al servei mèdic, on li feien les revisions periòdiques, a la primera planta. Alguna cosa haurien de saber sobre les desaparicions dels pèls de la cara.

El va atendre el doctor de sempre, home ja gran, que acumulava àmplia experiència en el diagnòstic de malalties i rareses dels polítics.

- Què et passa, Josep Maria?

- És possible que m'hagi desaparegut el bigoti de la nit al dia? La meva dona diu que no n'he tingut mai. Que el duia pintat.

- Deixa'm veure -el doctor va agafar una lupa amb llum i va fer una observació detallada de la superfície cutànea on normalment hi creix el bigoti. Va tornar a seure a la seva cadira, a l'altra banda de la taula - La pell és normal, el pèl moixí també, però no es veuen pèls ni folículs pilosos disposats a créixer en forma de bigoti. Però és que, realment, tú no n'has tingut mai de bigoti.

-Ara sí que m'ha mort! -exclamà el polític - I que he tingut jo, un dibuix?

-T'ho diré de seguida -el doctor va acomodar-se en el seu sillonet disposat a fer les degudes explicacions - En aquesta consulta m'he trobat un munt de casos similars. No com el teu del bigoti, però sí en altres disfuncions. Els polítics sou una categoria especial de l'ésser humà. No viviu una vida vostra, íntima, lliure, sincera, sinò que viviu la vida dels altres, viviu la vida del vostre partit, de les idees d’altri i dels vostres interessos. Sovint heu d'adoptar aparences totalment contràries als vostres sentiments reals, heu de dir sí quan voleu dir no, heu de falsejar dades per a benefici propi, heu de mentir amb cara de sinceritat, heu de fer falses promeses amb cara d'honestedat, heu d’aparentar noblesa davant d'aquells a qui més tard fareu traició.

- I que té a veure amb el meu bigoti?

- Per forjar la teva personalitat, des de ben jove, t'has enmirallat en personatges que t'han seduït. Començant pel teu pare, pels teus professors i pels polítics. Pateixes la síndrome de pigmentació-dèrmica-camaleónica combinada amb un an-hirsutisme crònic.

- …! -la cara de'n Josep Maria es va allargar fins als genolls.

- No és gaire corrent, això és cert. Per una banda no et creixia el pèl del bigoti, però per altra banda la pell adquiria una pigmentació tal que semblava un bigoti autèntic. Aquesta coloració fosca, en el teu cas, era selectiva. Ja m'hi havia fixat durant aquests anys que t'he visitat en aquest consultori. Recordes quan portaves aquell bigoti prim, ben perfilat, de punta a punta del llavi superior? Era quan et veies amb el professor del Movimiento. Feia poc que havies entrat al partit. Després, el teu bigoti es va anar tornant ample i espés, d’aspecte voluminós. Et sortia de la base del nas, cobria el llavi superior i t'arribava a les patilles. Aleshores estaves entusiasmat amb Nietszche i la idea del Superhome. Quan et va passar la dèria, el teu bigoti es va anar fent petit, molt petit i centrat sota el nas. Portaves el Mein Kampf sota el braç, un llibre que t'apassionava. De vegades aparentaves en Charlot, però tú volies semblar-te al Führer. Darrerament el teu bigoti ha anat canviant imperceptiblement per als teus col·legues, però vas arribar a portar un bigoti texà. El que t'ha passat ara és que has tornat a ser tú mateix. No t'assembles a ningú, t'has quedat buit de contingut, tal com has sigut sempre. T'ha desaparegut el bigoti i també la síndrome de pigmentacío dérmica camaleónica. Però t'ha quedat l'alopècia bigotuda, la manca de pèl, el que se'n diu un bigoti calv.

El polític va sortir de la consulta abatut. Mentre pujava amb l'ascensor cap al seu despatx pensava "Espero que els inútils del departament hagin trobat un retolador o una barra de maquillatge !"

                   This is the end