Killing in the name of.

Quan he arribat a l’edifici dels ministeris m’he quedat impressionada, quin luxe, quins marbres, quines sales, quins passadissos més llargs. I tot això ho hauré de netejar jo! No hauria de pensar així, ben al contrari, hauria de donar gràcies per tenir feina. Ja m’han dit tot el què haig de fer. Als sòtans hi he trobat els estris que necessito.  El carretó pesa. Aquí van sobrats, no els falta de res.

No entenc quin horari fan. Els despatxos haurien d’estar buits ara però , pràcticament en tots, hi ha gent. Entro en un d’ells, jo haig de treballar. Hi ha un home parlant per telèfon.

-       I com s’han filtrat els detalls de les operacions? / Hi ha els extractes de les targes de crèdit, sí clar/ Bueno, això ho hem de tapar d’alguna manera/ Quinze milions d’euros, sí, sí, però des de quan?/ Ho veus? La meitat ja ha prescrit. / El mal és la premsa, l’hem de fer callar / Sí, ja ho sé, estan tots implicats, tots menys quatre/ Els dones una tarja i es comporten com un tonto amb un boli. / Deixem passar uns dies, alguna notícia taparà aquest merder.

Ha penjat. Jo segueixo passant la moppa i buidant les papereres. M’han dit que una netejadora recollia els papers carbó d’una agència de valors i només copiant les operacions de borsa es va fer milionària. Aqui no hi ha res d’això, no hi ha paper carbó, només kleenex bruts i notes fetes a mà sense cap sentit. Tampoc m’hi fixo gaire. Jo vaig per feina.

Ja he acabat en aquest i vaig al despatx dos portes més enllà. També hi ha llum. Sí que treballen aquests ministres, ja són quarts de deu del vespre. Què no tenen familia? En canvi, les que fan la neteja al migdia diuen que no hi ha ningú per aqui. Quins horaris més estranys que fan, pobres. Entro sense molestar a la senyora que parla amb una pantalla de tele, s’hi veu un home que escolta a la senyora ministra.

-       No ets el conseller de sanitat de la comunitat de Madrid? Doncs fes alguna cosa!- diu ella.

-       No és un cas greu, ministra. Només és una auxiliar d’infermeria que presenta els símptomes de l’Ebola, amb febre alta, però ho tenim tot controlat. – li respon el de la pantalla.

Netejo les prestatgeries on hi ha un munt de llibres plens de pols, la conversa ha acabat. La senyora s’aixeca nerviosa. Em diu:

-       Ai! No sap vosté com l’envejo amb aquesta feina que fa. Vosté no té problemes. Fa les hores i marxa cap a casa tan contenta.

I què sabrà aquesta senyora dels problemes que jo tinc? Jo també li envejo la feina.  Aquesta gent es pensa que ho sap tot, però en realitat no sap res de res. La tornen a trucar, aquest cop pel mòbil. No sento la conversa, estic a l’altra cantó del despatx i ella parla fluixet, però ha fet un gest d’alegria. Quan penja, rep una altra trucada, ara pel fixe:

-       Soraya? ara t’anava a trucar. Tenim bones notícies, l’auxiliar ha deixat anar que potser es va tocar la cara. El protocol i els vestits eren correctes, però ella es va tocar la cara. Això ens deslliura de qualsevol responsabilitat, vicepresidenta. / Sí, sí, la premsa diu el què vol. / Aturar-ho? Però com?/ Com diu? Que no m’hi presenti?/ Sí, sí, ho he entés, vosté assumeix la direcció del ministeri de sanitat. Jo només respondré les preguntes tècniques./ Eh? Sí, sí, com vosté digui. Faltaria més, senyora vicepresidenta. Vosté mana.

Surto d’aquest despatx i vaig a buscar més detergent per al terra que sembla un mirall de polit que està. Aquí es neteja sobre net. Però si paguen, ja m’està bé.

Hi ha dos homes que parlen en el passadís.

-       No passarà res, tranquil. Ara la notícia de l’Ebola taparà la de Bankia. L’affaire passarà a la Fiscalia i com que està prescrit en la majoria dels casos, no passarà d’aqui. En Rodrigo sí que se la pot carregar, però el fotrem fora del partit i ja està, d’aqui no passa. No haurà ni de disculpar-se. I en Miquel es salva pels pèls. A més no hi ha delicte personal, en tot cas és Bankia qui ha de pagar la multa.

-       La multa per mala comptabilitat, vols dir? Es pagarà amb diners públics –esclafa a riure l’interlocutor.

Els riures se senten des de l’altra punta del passadís. Penso en la pobra auxiliar d’infermeria que s’ha contagiat. A més de ser la treballadora ha de ser la víctima de tot. Què fàcil és donar les culpes al més dèbil.

Quan torno amb les ampolles de neteja passo altra vegada per davant del despatx de la ministra i sento que parla per telèfon. Entro, però ella no em veu perquè està d’esquena mirant el finestral.

-       Que hi ha un gos al pis? / A veure si ho entenc, la dona està a l’hospital , el marit en quarentena i el gos ha quedat tancat al pis? /  I qui l’anirà a passejar i a donar-li de menjar? D’això me n’haig de cuidar jo? Que hi vagi un veterinari. / Com que no? Que pot estar tot infectat?

Veig que la ministra penja sense despedir-se. Parla a un aparell de sobre la taula

-       Posa’m amb la judicatura. / Hola? Necessito un ordre judicial per entrar al pis de l’infermera  i sacrificar el gos infectat per l’Ebola./ Sí, ara mateix.

Ara demana que truqin a la vicepresidenta

-       Soraya? / He fet manar la recuperació del gos de la infermera infectada i que el sacrifiquin. Et sembla bé? / No ho sabem, potser no està infectat, però el nostre refranyer espanyol ja ho diu : Muerto el perro, se acabó la rabia. / Hem d’actuar amb energia, com diu vosté, amb serena eficàcia. Gràcies, vicepresidenta, gràcies.

A punt està d’acabar-se la meva jornada laboral. Déu n’hi do, porto aquí set hores. Deixo els estris als sòtans i em canvio de roba. Mentrestant  engego la petita ràdio que duc a la bossa per escoltar les notícies. Diuen que Teresa, l’auxiliar d’infermeria, s’està reanimant, que li ha baixat la febre, i que ha dit, desde l’intercomunicador,  que estimava el seu seu marit. Tot seguit ha preguntat pel seu gos.

This is the end