Variacions sobre Al.legoria d’Eduard Márquez

Recolçat a la barana de coberta el fotògraf intenta distingir la línia de l'horitzó entre la broma sobre el mar en calma. Només se sent la remor constant de les màquines i el xipolleig de la proa en trencar les aigües tranquiles. “Quan es mostrà, amb els dits de rosa, l'Aurora, la filla de l'alba...” recitava. Quina descripció més encertada. Una imatge val més que mil paraules, però unes poques paraules podien descriure un instant del dia molt millor que una fotografia. Aquesta difícilment captaria els matiços, els tons, la boira, tal com ho contempla en aquell moment. Respira a fons, i s'omple els pulmons de la brisa fresca i dels olis de la maquinaria del mercant. Se sent feliç, havia recollit el guardó del Certàmen de Fotografia i havia decidit de fer el retorn en vaixell enlloc de l'avió. Aquell transatlàntic carregat de plàtans de Canàries, el portava, amb uns pocs passatgers més, cap a Càdis i després a Barcelona en una travesia de tres dies de pau, tranquilitat i reconegut avorriment. Tot d'una un udol, que podia ser el vent, però no en fa pas; mira a fora borda i no veu res; tanmateix distingeix un objecte que sura plàcidament gronxat per l'onada del mateix vaixell. Es giravolta i de la bossa penjada a l'esquena en treu la Nikon, prepara el flaix i dubta si posar el modus automàtic, però amb el risc que la poca llum no activi l’autofocus, decideix manual, enfoc de 3 metres a infinit, obertura màxima de diafragma i una velocitat curta -en sortiria una foto fosca- però ho podria compensar augmentant la sensibilitat a 800. Busca l'objecte, que ja ha canviat de posició, i sense veure-hi pràcticament res dispara. L'objecte s'allunya cap a popa fins desaparèixer totalment entre la boirina. En la pantalla de la Nikon el fotògraf engrandeix la imatge amb el zoom: el cos inert d'un home surava al costat de les restes d'un salvavides amb lletres vermelles.

Jo també vull una pinya

- Jo també vull una pinya.
- Laura, deixa-li una pinya a la Marta -demana la mare
- No, no vull.
- Però tu en tens dues, dóna-li una a la Marta, què et costa?
La Laura agafa una de les pinyes i la llença pel marge del camí.
- Per què ho fas aixó, Laura? N’hi ha per matar-te!

No la suporto. Sempre la protegida dels papas. Per què té tanta sort? Com que va de guapa i de simpàtica té els profes a la butxaca, li aproben tot sense que hagi fet res. A mi, que m’esforço, em suspenen, em tenen ràbia. Espero que quan arribi al meu curs es topi amb la realitat. Aquí no la mimaran i li exigiran a tope. Jo no la penso ajudar, que es foti.

Ja arriba la pesada de la Marta. Quan ve amb aquest plan de felicitat meravellosa i de què guay és tot, l’odio de tot cor. Ara no calla amb el pànfil de novio que s’ha fet, és ridícul; jo als quinze no era tan  bleda, no m’interessa sortir amb segons qui. Sóc més exigent, ja m’arribarà. 
- Vaig corrents a vestir-me, l’Eric em vindrà a buscar i no estaré a punt -diu la Marta tot pujant les escales- Laura, què has fumat a la meva habitació? M’ho empudegues tot, per què ho fas?
La Laura encén una cigarreta i surt al pati del darrera, i en fa unes calades tot somrient.
Des de fora es poden sentir els crits de la Marta.
- Merda! Merda! Merda! Hi ha una cremada de cigarreta al meu vestit nou! Laura, però jo què t’he fet?

Amor a alta mar - 1a part

Vaig anar a prendre una cervesa al saló-bar d’estribord. No hi havia gaire gent a aquella hora de la tarda. A poc de ser allà va entrar el pianista de la petita orquestra que tocava els vespres en el saló gran, on els passatgers ballaven. El vaig reconéixer de seguida perquè m’havia fixat en els músics la nit anterior.
Va asseure’s aprop meu, el vaig saludar i de seguida vaig iniciar conversa.
- Toquen avui també?
- Sí, com cada nit. És la nostra feina en aquest vaixell -respongué- Altra cosa no fem.
- Jo també sóc músic, però no he lograt viure de la música -vaig dir per continuar la conversa- Realment és una feina molt dura.
- No ho és, si t’agrada. -m’aclarí- A mí aquesta feina m’encanta. A més, estic en companyia de la que més estimo, i sóc molt feliç.
El vaig convidar a una altra cervesa i vam seguir parlant. El que em deia m’anava encuriosint cada cop més i vaig insistir en que m’expliqués la seva història.
En Félix, aquest pianista del creuer, no havia estat mai músic. ni havia estudiat ni havia tocat mai cap instrument. Era viatjant de comerç, representant d’un taller de joieria. Amb el maletí dins del cotxe viatjava per tots els pobles del pais. Només reposava quan arribava al seu pis. No tenia distraccions; aquesta rutina el portava pel camí d’una vida ensopida. Fins que en unes vacances es va embarcar en un vaixell per fer un creuer de pocs dies de durada, suficients per trencar la monotonia i fer una cosa ben diferent.
En el vaixell feien als vespres, desprès del sopar, ball al saló gran. A en Félix aviat li va cridar l’atenció la bellesa de la cantant i la seva veu dolça i càlida.
Assegut en una taula, que cada nit triava més aprop dels músics, en Félix no s’aixecava ni per ballar. Es concentrava en aquella noia i despertava d’aquell estat de contemplació quan acabava la música. Aleshores veia com, entre rialles amb els companys, es despedia de tots i se n’anava, sola, a dormir.
Quan se’n va adonar, ja estava ben enamorat; i el creuer ja havia acabat. La vida ja no seria el mateix a partir d’aleshores. No va deixar de pensar en ella; però no sabia què fer per tornar a veure-la. No era viable esperar a les noves vacances. La necessitat de retrobar-la s’anà fent cada cop mès imperiosa i buscava com un boig possibles sol.lucions.
Per fí va decidir què faria: ho deixaria tot i s’enrolaria a treballar en el vaixell, preferenment de músic, per poder ser ben aprop seu.
Va comprar un teclat amb acompanyaments similar al de les orquestres de saló, va estudiar mètodes de piano-fàcil i va aprendre a tocar les cançons dels repertoris més habituals. Els mètodes li permetien aprende a interpretar les cançons sense tenir ni idea de música.
Va sol.licitar plaça al vaixell i va esperar que hi hagués una vacant. Al cap d’un temps, va poder substituir el pianista. Ho va deixar tot, feina i casa. A bord del vaixell van passar uns mesos i l’enamorament va anar en augment. Un vespre, contemplant una posta de sol li va explicar a la cantant tota la seva aventura. Complaguda i commoguda per tot el que havia fet aquell home per ella, també es va enamorar. 
- És una història extraordinaria -vaig dir- És la força de l’amor.
- El més bo de tot és que encara no sé per a què serveixen les tecles negres del piano - em va contestar- Vosté deu saber-ho.
Vaig pensar, somrient, que molts amb més coneixements no haurien aconseguit el que va aconseguir aquest home.

Amor a alta mar - 2a part

Vaig voler repetir el creuer de l’any anterior. M’ho havia passat bé i em feia gràcia saber si tornaria a trobar-me la mateixa orquestra i a aquell curiós pianista que ho havia deixat tot per una cantant, de la que se n’havia enamorat perdudament. I així va ser. El vaig veure assegut a la taula del saló-bar, igual que l’any anterior. Tenia una copa de cervesa entre les mans i se la mirava distret, pensaròs. 
- Em reconeix? - li vaig preguntar.
- Home, altra vegada per aqui? Quina casualitat! -va dir resorgint dels seus pensaments.
- No és casual. He buscat la mateixa companyia i el mateix vaixell, diguem-ne que he forçat la casualitat. Com va tot?
- Anem fent, cada dia un port diferent, cares noves, però sempre la mateixa aigua, el mateix mar que va canviant de noms, el mateix horitzó.
Vaig veure que les coses no li anaven massa bé i li vaig preguntar per la seva enamorada. 
- Un dia no va embarcar. El vaixell va haver de marxar del port de C. sense notícies d’ella. Me’n vaig assabentar hores després de salpar. No duia el telèfon, no podia saber què havia passat. Vaig estar patint fins el dia següent, quan em van avisar que havia trucat per dir que ja no tornaria a la feina.
Em va continuar explicant la seva història, aquesta més trista que l’anterior. En Fèlix sabia que Carla, la cantant que l’havia enamorat, havia estat parella d’un noi turc, en Joussef amb el que havia tingut una filla, la Sadija. Al cap de dos anys Es varen separar i el pare es va quedar amb la nena. Carla, en quedar-se sola, desorientada i sense recursos en un país estranger,  va tornar a Barcelona poc després va trobar aquesta feina en l’orquestra del creuer.
- Però, en va saber res més d’ella? - vaig preguntar
- Al cap d’unes setmanes vaig rebre una carta de la Carla.-em respongué- Si no li fa res, llegeixe-la vosté mateix. I se’n va anar a buscar-la.
“Estimat, amb aquesta carta no vull justificar el què he fet, però sí vull demanar-te que em comprenguis i que, si pots, em perdonis. Vaig trobar en Joussef que anava amb la Sadija en el port de C. Quan tornava al vaixell vaig passar pel carrer de les botigues i més amunt vaig veure’ls, vaig haver de còrrer per no perdre’ls de vista i quan els vaig aconseguir en Joussef no va dir res, però tampoc va fer res per marxar. Pobreta Sadija, no em coneixia després de dos anys de no veure’m i a més era tan petita. Ara ja en té 4 i clar, no sabia què passava i com que jo plorava, doncs ella també. Quan en Joussef va desaparéixer, la nena tenia dos anys. Jo no sabia què fer, la policia turca no em va ajudar gens pel fet de ser estrangera. Ell va fugir amb la nena, tenia por que fos jo qui s’emportés la Sadija a Barcelona, jo no volia quedar-me a viure al seu país però ell no tenia cap intenció de marxar. 
No vaig avisar-te que no pujava al vaixell. Em feia por que si tornava a deixar la nena desapareixerien altra vegada. No vaig embarcar perquè no volia que res m’impedís estar amb la meva filla, i encara que hagués de viure amb Joussef, en aquesta mateixa ciutat de C. on els he trobat, ho faria per la meva filla, malgrat no m’agradi. Ho vaig passar molt malament, vaig agafar aquesta feina al creuer per anar de port en port esperant trobar la Sadija. Semblava impossible però ho he aconseguit.
Ets una bona persona i sé que em comprendràs. Quan vas aparéixer a la meva vida em trobava molt sola. M’has ajudat molt. No et vaig explicar mai del tot la meva història, ara em sap greu. Potser has estat tu qui m’ha portat la bona sort, aleshores et dec molt. Sé que m’estimes i jo també t’estimo. Si he lograt un impossible, em pregunto per què no en puc lograr un altre com seria tornar a estar junts, però ara tu, jo i la meva filla?
Necessito que em perdonis. ho faras?
Carla”
Vaig mirar el Félix, estava abatut. Aquest cop la força de l’amor, com a ell li havia passat, va fer que una persona ho deixés tot per aconseguir l’amor de la seva vida. Què era mès fort, l’amor de dos enamorats o l’amor d’una mare envers d’una filla? 
De tota manera, vaig veure en la mirada de’n Fèlix una espurna d’esperança. Estic segur que ja estava planejant de quina manera podria retrobar-la, de quina manera podris fer realitat l’impossible que la Carla havia dit a la seva carta.

Perdigons blaus

Així que l’atracador va apuntar amb la seva arma la caixera, de la pistola es va desprendre el carregador que en caure a terra va deixar un escampall de baless rodones per terra.
Havia entrat sense dificultat a la sucursal bancària: no hi havia posat el pestell de seguretat i la porta es podia obrir sense haver de picar el timbre. La caixera ni el va veure entrar, ocupada parlant per telèfon.
Va recollir el carregador i va tornar a alçar la pistola,  dient en veu sonora:
- Aixó és un atracament !
La caixera se’l mirava de fit a fit però no tallava la conversa. L’atracador no sabia què fer, veia que no intimidava l’empleada, però tampoc podria espantar-la disparant un tret amb una pistola de balins de plàstic.
La caixera seguia parlant per telèfon amb la seva germana. Mig espantada i mig desconcertada li deia:
- Ai, Josefina, que m’estan atracant.
L’home va romandre quiet en el centre de la petita oficina. Des d’allí podia veure les altres dues taules buides i la porta oberta del despatx del director sense ningú a dins. Va repetir:
- Aixó és un atracament !

La dona ni es movia ni penjava el telèfon. Seguia describint a la seva germana la situació que estava vivint, però se sentia incapaç de fer res. Si penjava el telèfon potser aquell home l’atacaria. Si no ho havia fet encara era precisament perquè parlava per  telèfon, i quí sap si de l’altra banda del fil podien donar avís a la policia.
L’atracador, desconcertat, girà cua, amagà la pistola dins la butxaca i sortí de l’oficina. En aquell moment entrava un home que el va deixar passar. Un cop fora es ficà ràpidament en un cotxe estacionat amb el motor en marxa a l’altra banda de l’acera, que va accelerar carrer avall cap a la carretera general i va abandonar el poble..   
La caixera, en veure que l’atracador marxava va acabar la conversa amb la seva germana:
- Ja ha marxat. Penjo que entra el jefe. Ja et trucaré després. 
Tot seguit es va posar a ordenar els papers que tenia sobre la taula. Va pensar que no calia dir-li res al seu cap, així s’estalviava de ser esbroncada per l’oblit del pestell de seguretat. A més la situació no l’havia arribat a entendre gaire. Tot havia estat una mica surrealista.

A l’interventor de la sucursal no li havia fet bona espina aquell home amb el que s’acabava de creuar a la porta. Tornava de casa seva on havia anat a esmorçar i quan pujava pel carrer havia vist de lluny que un cotxe s’aturava a l’altra banda de l’acera i que un individu, que no era pas del poble, baixava del vehicle i es dirigia cap a l’oficina. Va pensar si no seria un atracador. No sovintejaven els atracaments a bancs en el seu poble, però no feia molt de temps n’hi havia hagut un a l’oficina de la carretera. Pel que pogués ser va aminorar el pas i observà si el del cotxe feia algún moviment. Arribà a l’oficina i en el moment que anava a picar el timbre, l’home misteriós obria la porta per sortir i sense mirar ningú, amb el cap cot, travessava el carrer i s’introduia en el cotxe que s’esperava a l’altra banda de l’acera.
Un cop dins de l’oficina, l’interventor va veure per terra unes boletes blaves de plàstic. Les va collir, se les va emportar cap a la seva taula i les va llençar a la paperera. La caixera seguia enfeinada. Com que aquesta no li deia res, ell no va voler preguntar. Només hauria faltat que hagués hagut un atracament: preguntes dels de seguretat, que on era ell, hauria de dir que esmorçava a casa, li demanarien per què no havia avisat a la policia si havia vist entrar un sospitòs a la sucursal, i vinga maldecaps. Es va aixecar i va tornar a mirar el terra buscant més balins blaus, no fos que algú més els veiés i preguntés.

El director de la sucursal havia anat a recollir unes escriptures i saludar de pas les noies de la Notaria. Aquell matí tan agradable el temptava de passejar una mica més abans de tornar a  la feina, fins i tot va aturar-se al bar. Després de fullejar el diari i de creuar quatre comentaris amb el cambrer va enfilar carrer amunt. Quan ja era a uns cinquanta metres de l’oficina va veure d’esquena l’interventor que abans d’entrar-hi deixava sortir un home que es dirigí directament cap a un cotxe, el qual es posà de seguida en moviment en direcció cap a on ell estava. Era un cotxe amb matrícula de Tarragona, bastant antic, i els homes que anaven dins li eren desconeguts. Va memoritzar la matrícula per anotar-la així que arribés a l’oficina. No li va agradar la manera de fer d’aquesta gent, podrien ser atracadors, pensava tot arribant a la seva botiga, com en deia sovint.
En veure la tranquilitat i serenor de la senyoreta caixera i del senyor interventor, tots dos tan enfeinats que el van saludar sense alçar el cap -sobretot aquest darrer que recollia no se sap què del terra-, va preferir no comentar res. Sort que no hi havia hagut cap atracament, si no, hauria de donar explicacions d’on havia estat, què havia fet tanta estona, si havia vist el cotxe i els atracadors, i vinga maldecaps. De tota manera ell havia observat alguna cosa anormal i com a bon observador podria donar detalls a la policia per si haguessin atracat algun comerç del poble. 
Es ficà dins del despatx, agafà llàpis i paper i es posà a escriure una matrícula que, ai las ! ja li havia marxat del cap.

Al·legoria 2

Un paquebot a l'alta mar.Un senyor que, recolzat a la barana de babor, pren la fresca, avorrit de viatjar sense cap diversió, veu una cosa que sura en l’aigua; és un nàufrag, oh quina pena, qui ets tú, què hi fas aquí abraçat a les despulles d'un salvavides amb lletres vermelles, què vols fer i què vols que faci? Estic aquí dalt igual que tú, fart de la salabror, fastiguejat de la solitud, sóc un nàufrag en sec, jo també tinc la llengua resseca, em fa mal el coll, no n'estic content d'estar aquí dalt. Què et fa creure que estas pitjor que jo? Potser perquè l'hipotèrmia et provoca un dolor terrible a les articulacions? Tens rampes als braços i les cames? Jo també en tinc. Tens la boca eixuta? Jo també. Els ulls em ploren i no hi veig. Tu tampoc. L'única cosa que ens diferencia és que ets allà baix i jo aquí dalt. Vols canviar?

Vols pujar tu aqui dalt? Vols venir a viure la meva vida, no t'ho aconsello. No és tan fàcil canviar la vida d'un per la d'un altre. Et faries creus de veure com ho passaries de malament. De vegades penso que la meva vida seria millor éssent un nàufrag  perdut que vivint en aquest infern. Què vols que faci per tu? Parar aquest transatlàntic? Abans no el parés ja series ben lluny, dins de la foscor, i baixar una llanxa de salvament em sembla d'allò més improbable: per aquí no es veu ningú disposat a dirigir una operació com aquesta.

Le bateaux ivre. 

Salto i acompanyo aquest bon home, què importa? Què més em pot passar que la mort, i això és tot el què em pot passar? No tinc por.

Saltà, des de la barana de borda. Aquest pobre home, cregut de que qualsevol enze pot passar-ho com ell ho passa, saltà per la borda, així tal i com es diu, va fer una caiguda a l'aigua freda, gelada, anguniosa, no gens benvinguda, i va anar a parar a pocs metres del nàufrag, el que havia de ser el protagonista d'aquesta història.

El nàufrag, com a tal, no esperava aquesta actuació. Haguès estat més normal enviar una embarcació de rescat, amb salvavides, llums, ampolles d'aigua, socorristes, missatges per ràdio, i es va trobar amb un individu dins de l'aigua, tan desprotegit com ell, tan fràgil com ell. 

El nàufrag es revifà de l’estat letàrgic en què s’havia submergit pensant que el salvament ja era un fet, i guaità l'home que tenia al davant. Però què hi f aquell home davant seu? No el podia rescatar, què era boig? I ara què? El vaixell s'allunyava, la foscor els envaia, hauria de compartir les restes del salvavides amb aquell intrús? De cop i volta l'intrús va mostrar un aparell que semblava una màquina de retratar, serà possible? Doncs sí, una càmera submergible amb flaix incorporat va enlluernar els ulls dels dos nàufrags i va perpetuar una imatge que va anar a para al fons marí, igual que els dos cossos que poc a poc van anar a parar sobre la plataforma terrestre. Menjar pels peixos, com diuen els sicilians.     

Dues hores en la vida de Gregor Samsa

08:00 h.

Grete Samsa

Sempre sóc la primera en despertar-se en aquesta casa. El pare i la mare encara dormen. En Gregor també és el primer en llevar-se, igual que jo. Sempre és puntual a la feina. És tan meticulós i ordenat. Diu el pare que als germans grans els has de respectar com si fossin els pares, perquè tenen seny; i a més, en Gregor té una feina molt important.

No cal que em vesteixi ara, em posaré una bata. Quan treballi bé que m'hauré de vestir tan ràpid com en Gregor. M’agradaria ser mestra, però el pare diu que hauria de ser administrativa, que tindria feina segura. El pare, pobre, des del disgust amb la feina no és el mateix. Li costa llevar-se, està enfonsat, només pensa en el deute que té amb el Director, i que no pot fer res per pagar-lo. Sort de que en Gregor es va oferir a treballar a la seva fàbrica a canvi d’anar retornant el deute amb el seu jornal. 

Mentre escalfo la llet li prepararé unes llesques de pa i mantega. No sé per què en Gregor sempre vol esmorçar el mateix, no vol que li faci ous escaldats ni ronyons fregits. Sempre pa amb mantega, i algun dia melmelada pel damunt. Per cert que vaig a veure si s’ha adormit. Ja hauria de ser a taula. Ell no triga gaire en vestir-se.

Gregor! Estas be? Ja són tres quarts de nou. Tens l’esmorçar preparat. No contesta. S’estarà vestint i no m’ha sentit. Tornaré a picar la porta. toc, toc, toc.

Toc, toc, toc. Gregor, estas bé? Que ja son les nou. Faràs tard al tren. Caramb, no es pot obrir la porta, sembla com si hi hagués alguna cosa al darrera. Gregor? Ets tu? Que no em vols deixar passar? Estas enfadat amb mi? Gregor, si us plau, contesta. Que no em vols parlar?.

Vaig a despertar els pares. En Gregor deu estar malalt i no puc obrir la porta; potser el pare, que té més força, podrà obrir-la. Mare, desperti, pare, desperti, en Gregor no es deu trobar bé, encara no ha sortit de la seva habitació, ni em contesta, i no puc obrir la porta, corri, pare, vagi a veure què passa.

A veure si el pare pot obrir. Truqui primer, pare, que en Gregor no s’enfadi si entrem sense permís. Ah be, ara s’obre una mica, tregui el cap, pare, hi veu res? Un llençol per terra? Com? Ai, pare, entri. Què li passa a en Gregor?

Esperi pare, tanqui, que truquen a la porta. Ja vaig jo. Mare, no s’espanti, no plori. A veure qui és. Ah, bon dia senyor director, passi, passi. Disculpi però en Gregor, no es deu trobar bè. Encara no ha sortit de l’habitació. Passi, miri de dir-li alguna cosa, si us plau. Si li sembla obrim la porta, potser si el veu a vosté ens dirà alguna cosa.

El senyor Director

Puntual com cal en un rellotge txec. Tant que diuen dels rellotges suissos. Les vuit en punt. No falla mai. Bé, un dia més, un bon dia per produïr, ara cal que sigui també un bon dia per a les vendes. 

Deu n’hi do com està funcionant la fàbrica. Clar que el que compta és que els teixits siguin de qualitat, però de bon preu, aixó si, no féssim el negoci capgirat i ens costés més el farcit que el pollastre. Vinga, som-hi, cap a la feina.

Fantàstic aquest Skoda Octavia; i fabricat al nostre país. És ben bé un luxe anar de la porta de casa a la porta de la fàbrica en automòbil. En un tres i no res ja m’hi planto. El temps és or.

Bon dia, senyor encarregat, bon dia senyoreta Milena. Així m’agrada, que els empleats arribin una mica abans que el director de la fàbrica; si jo arribés abans que ells els donaria la imatge que soc jo l’obrer, només faltaria aquesta subversió.

Avui s’han d’enllestir les comandes de fil, després ja enllestirem les de cotó; si no li donc les instruccions ben acurades al senyor encarregat, és capaç de fer-m’ho tot del revés i encara hi perdrem diners.

Per cert, no he vist el senyor Samsa. És estrany, perquè és puntual com el meu despertador. A veure què em diu aquest. Senyor encarregat, què en sap res del senyor Samsa? Ah, no? Quan arribi, digui-li que vingui al meu despatx.

Encara no ha arribat? Això no pot ser. Si estigués malalt bé hauria trucat, hauria avisat del seu retard. Reconec que des de que treballa aqui no ha faltat ni un sol dia, però això no és gens ni mica tolerable.

Vaig a veure què passa, m’arribaré a casa seva. A veure quina explicació em dóna de la seva incompareixença, però no penso atendre les explicacions del senyor Samsa pare: fins que no tingui el deute pagat que ni em parli. Ben diferent és el seu fill, però amb la meitat del seu salari trigaré a amortitzar el deute del seu pare. Sort que n’és ben diferent. Em sembla que m’han sentit, sí, el timbre ha sonat i ja sento passos. Bon dia, en Gregori Sama és a casa? Com es pot ser tan irresponsable de no presentar-se a la feina sense avisar? Què pot ser s’ha tornat un gandul i no vol llevar-se del llit? Aquest poc rendiment li poc costar el lloc de treball, ho saben?

Gregor Samsa

On soc? Oh, quina nit més dolenta he passat. No em trobo gens bé. Quin neguit. Quin formigueix en tot el cos. No em puc posar malalt. El director em faria fora de la feina. Com viuriem a casa sense el meu salari? 

Vinga! El que cal és llevar-se ràpid. Em vesteixo com un llampec, esmorço una mica i cap al tren. Sort que és un trajecte curt i en un quart sóc a la fàbrica. 

Renoi! no em puc girar, no em fa mal res però no em puc girar de costat, sembla que tingui l’esquena enganxada al matalàs. A veure, puc moure els braços i les cames, ben bé que es belluga el llençol. Em donaré un impuls, a la una, a les dues, a les tres.

Quin cop, quin mal aqui a les costelles. No sé com he caigut del llit, però ara sóc a terra, bocaterrosa, i no em puc aixecar. Ni tan sols puc moure el cap per mirar-me els braços ni les cames. Però quines cames? No les sento. Tampoc sento els braços però puc mourem de lloc. Cops a la porta, és la Grete. Aniré a obrir.

Estic bé, Grete. No em sent. No em sento la veu, ni puc aixecar-me per obrir la porta. Vés, ara l’han obert una mica i m’he encallat amb el moble, si no la tanquen no podré sortir. Oh, Deu meu, què m’està passant? No em puc posar dempeus, només caminar a quatre potes... 

Pobra. Grete, està patint per mi. Sento que va a despertar els pares, ai, que s’espantaran. El pare ja no és el que era des de la fallida, confia en mí per sortir-nos-en. I la mare es posarà a plorar com sempre; pobra Grete, tan jove i bonica i fent-se càrrec d’aquestes situacions.

Ara que ha tancat la porta ja em puc moure. Vaig a vestir-me, a veure si faré tard al tren. Però si no m’aixeco no sé com em vestiré. M’agafaré al llit. Vés, ara m’ha caigut el llençol per sobre. I em sembla que el pare està obrint la porta. Sóc aquí, pare! No em sent. Ni em veu, és clar, sóc sota el llençol. Ha tancat la porta. Faré un esforç recolzant-me en la paret. Una, dues i tres. Renoi, ara m’he quedat enganxat al quadre amb els braços, si em deixo caure es trencarà. Estic fent tard, perdré el tren.

Sento que truquen a la porta del carrer. Quí serà? No em puc moure ara, no vull que em vegin, no sé què em passa, però preferiria amagar-me sota el llit.

Punt i final

10:00 h

La Grete fa passar el senyor Director. Van cap a l’habitació de’n Gregor. Piquen a la porta. El senyor Samsa i la seva esposa es queden al darrera, aclaparats per la presència del senyor Director, que crida des de darrera la porta. “Senyor Gregor Samsa, faci el favor! Comporti’s. No veu que fa patir la seva família? Contesti, si us plau”.

El silenci per resposta. El senyor Director creua la mirada amb la Grete i decideix obrir. Gira el pany i empeny la fullola i deixa la porta oberta de bat a bat. Un crit d’horror unison envaeix la casa. A la paret en front de la porta una enorme panerola negra, amb sis horribles potes, està dreta enganxada al quadre. És tan gran com un home i espantada pel cridori s’ha deixat anar fent que el quadre caigués a terra . L’enorme insecte corre a amagar-se sota el llit.     El senyor Samsa agafa la seva esposa abans que caigui a terra, esglaiada, la Grete es tapa la cara amb les mans i tanca la porta de l’habitació del seu germà. El senyor Director fuig escales avall com si el perseguis el diable.