Un paquebot a l'alta mar.Un senyor que, recolzat a la barana de babor, pren la fresca, avorrit de viatjar sense cap diversió, veu una cosa que sura en l’aigua; és un nàufrag, oh quina pena, qui ets tú, què hi fas aquí abraçat a les despulles d'un salvavides amb lletres vermelles, què vols fer i què vols que faci? Estic aquí dalt igual que tú, fart de la salabror, fastiguejat de la solitud, sóc un nàufrag en sec, jo també tinc la llengua resseca, em fa mal el coll, no n'estic content d'estar aquí dalt. Què et fa creure que estas pitjor que jo? Potser perquè l'hipotèrmia et provoca un dolor terrible a les articulacions? Tens rampes als braços i les cames? Jo també en tinc. Tens la boca eixuta? Jo també. Els ulls em ploren i no hi veig. Tu tampoc. L'única cosa que ens diferencia és que ets allà baix i jo aquí dalt. Vols canviar?
Vols pujar tu aqui dalt? Vols venir a viure la meva vida, no t'ho aconsello. No és tan fàcil canviar la vida d'un per la d'un altre. Et faries creus de veure com ho passaries de malament. De vegades penso que la meva vida seria millor éssent un nàufrag perdut que vivint en aquest infern. Què vols que faci per tu? Parar aquest transatlàntic? Abans no el parés ja series ben lluny, dins de la foscor, i baixar una llanxa de salvament em sembla d'allò més improbable: per aquí no es veu ningú disposat a dirigir una operació com aquesta.
Le bateaux ivre.
Salto i acompanyo aquest bon home, què importa? Què més em pot passar que la mort, i això és tot el què em pot passar? No tinc por.
Saltà, des de la barana de borda. Aquest pobre home, cregut de que qualsevol enze pot passar-ho com ell ho passa, saltà per la borda, així tal i com es diu, va fer una caiguda a l'aigua freda, gelada, anguniosa, no gens benvinguda, i va anar a parar a pocs metres del nàufrag, el que havia de ser el protagonista d'aquesta història.
El nàufrag, com a tal, no esperava aquesta actuació. Haguès estat més normal enviar una embarcació de rescat, amb salvavides, llums, ampolles d'aigua, socorristes, missatges per ràdio, i es va trobar amb un individu dins de l'aigua, tan desprotegit com ell, tan fràgil com ell.
El nàufrag es revifà de l’estat letàrgic en què s’havia submergit pensant que el salvament ja era un fet, i guaità l'home que tenia al davant. Però què hi f aquell home davant seu? No el podia rescatar, què era boig? I ara què? El vaixell s'allunyava, la foscor els envaia, hauria de compartir les restes del salvavides amb aquell intrús? De cop i volta l'intrús va mostrar un aparell que semblava una màquina de retratar, serà possible? Doncs sí, una càmera submergible amb flaix incorporat va enlluernar els ulls dels dos nàufrags i va perpetuar una imatge que va anar a para al fons marí, igual que els dos cossos que poc a poc van anar a parar sobre la plataforma terrestre. Menjar pels peixos, com diuen els sicilians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada