Perdigons blaus

Així que l’atracador va apuntar amb la seva arma la caixera, de la pistola es va desprendre el carregador que en caure a terra va deixar un escampall de baless rodones per terra.
Havia entrat sense dificultat a la sucursal bancària: no hi havia posat el pestell de seguretat i la porta es podia obrir sense haver de picar el timbre. La caixera ni el va veure entrar, ocupada parlant per telèfon.
Va recollir el carregador i va tornar a alçar la pistola,  dient en veu sonora:
- Aixó és un atracament !
La caixera se’l mirava de fit a fit però no tallava la conversa. L’atracador no sabia què fer, veia que no intimidava l’empleada, però tampoc podria espantar-la disparant un tret amb una pistola de balins de plàstic.
La caixera seguia parlant per telèfon amb la seva germana. Mig espantada i mig desconcertada li deia:
- Ai, Josefina, que m’estan atracant.
L’home va romandre quiet en el centre de la petita oficina. Des d’allí podia veure les altres dues taules buides i la porta oberta del despatx del director sense ningú a dins. Va repetir:
- Aixó és un atracament !

La dona ni es movia ni penjava el telèfon. Seguia describint a la seva germana la situació que estava vivint, però se sentia incapaç de fer res. Si penjava el telèfon potser aquell home l’atacaria. Si no ho havia fet encara era precisament perquè parlava per  telèfon, i quí sap si de l’altra banda del fil podien donar avís a la policia.
L’atracador, desconcertat, girà cua, amagà la pistola dins la butxaca i sortí de l’oficina. En aquell moment entrava un home que el va deixar passar. Un cop fora es ficà ràpidament en un cotxe estacionat amb el motor en marxa a l’altra banda de l’acera, que va accelerar carrer avall cap a la carretera general i va abandonar el poble..   
La caixera, en veure que l’atracador marxava va acabar la conversa amb la seva germana:
- Ja ha marxat. Penjo que entra el jefe. Ja et trucaré després. 
Tot seguit es va posar a ordenar els papers que tenia sobre la taula. Va pensar que no calia dir-li res al seu cap, així s’estalviava de ser esbroncada per l’oblit del pestell de seguretat. A més la situació no l’havia arribat a entendre gaire. Tot havia estat una mica surrealista.

A l’interventor de la sucursal no li havia fet bona espina aquell home amb el que s’acabava de creuar a la porta. Tornava de casa seva on havia anat a esmorçar i quan pujava pel carrer havia vist de lluny que un cotxe s’aturava a l’altra banda de l’acera i que un individu, que no era pas del poble, baixava del vehicle i es dirigia cap a l’oficina. Va pensar si no seria un atracador. No sovintejaven els atracaments a bancs en el seu poble, però no feia molt de temps n’hi havia hagut un a l’oficina de la carretera. Pel que pogués ser va aminorar el pas i observà si el del cotxe feia algún moviment. Arribà a l’oficina i en el moment que anava a picar el timbre, l’home misteriós obria la porta per sortir i sense mirar ningú, amb el cap cot, travessava el carrer i s’introduia en el cotxe que s’esperava a l’altra banda de l’acera.
Un cop dins de l’oficina, l’interventor va veure per terra unes boletes blaves de plàstic. Les va collir, se les va emportar cap a la seva taula i les va llençar a la paperera. La caixera seguia enfeinada. Com que aquesta no li deia res, ell no va voler preguntar. Només hauria faltat que hagués hagut un atracament: preguntes dels de seguretat, que on era ell, hauria de dir que esmorçava a casa, li demanarien per què no havia avisat a la policia si havia vist entrar un sospitòs a la sucursal, i vinga maldecaps. Es va aixecar i va tornar a mirar el terra buscant més balins blaus, no fos que algú més els veiés i preguntés.

El director de la sucursal havia anat a recollir unes escriptures i saludar de pas les noies de la Notaria. Aquell matí tan agradable el temptava de passejar una mica més abans de tornar a  la feina, fins i tot va aturar-se al bar. Després de fullejar el diari i de creuar quatre comentaris amb el cambrer va enfilar carrer amunt. Quan ja era a uns cinquanta metres de l’oficina va veure d’esquena l’interventor que abans d’entrar-hi deixava sortir un home que es dirigí directament cap a un cotxe, el qual es posà de seguida en moviment en direcció cap a on ell estava. Era un cotxe amb matrícula de Tarragona, bastant antic, i els homes que anaven dins li eren desconeguts. Va memoritzar la matrícula per anotar-la així que arribés a l’oficina. No li va agradar la manera de fer d’aquesta gent, podrien ser atracadors, pensava tot arribant a la seva botiga, com en deia sovint.
En veure la tranquilitat i serenor de la senyoreta caixera i del senyor interventor, tots dos tan enfeinats que el van saludar sense alçar el cap -sobretot aquest darrer que recollia no se sap què del terra-, va preferir no comentar res. Sort que no hi havia hagut cap atracament, si no, hauria de donar explicacions d’on havia estat, què havia fet tanta estona, si havia vist el cotxe i els atracadors, i vinga maldecaps. De tota manera ell havia observat alguna cosa anormal i com a bon observador podria donar detalls a la policia per si haguessin atracat algun comerç del poble. 
Es ficà dins del despatx, agafà llàpis i paper i es posà a escriure una matrícula que, ai las ! ja li havia marxat del cap.