- Em reconeix? - li vaig preguntar.
- Home, altra vegada per aqui? Quina casualitat! -va dir resorgint dels seus pensaments.
- No és casual. He buscat la mateixa companyia i el mateix vaixell, diguem-ne que he forçat la casualitat. Com va tot?
- Anem fent, cada dia un port diferent, cares noves, però sempre la mateixa aigua, el mateix mar que va canviant de noms, el mateix horitzó.
Vaig veure que les coses no li anaven massa bé i li vaig preguntar per la seva enamorada.
- Un dia no va embarcar. El vaixell va haver de marxar del port de C. sense notícies d’ella. Me’n vaig assabentar hores després de salpar. No duia el telèfon, no podia saber què havia passat. Vaig estar patint fins el dia següent, quan em van avisar que havia trucat per dir que ja no tornaria a la feina.
Em va continuar explicant la seva història, aquesta més trista que l’anterior. En Fèlix sabia que Carla, la cantant que l’havia enamorat, havia estat parella d’un noi turc, en Joussef amb el que havia tingut una filla, la Sadija. Al cap de dos anys Es varen separar i el pare es va quedar amb la nena. Carla, en quedar-se sola, desorientada i sense recursos en un país estranger, va tornar a Barcelona poc després va trobar aquesta feina en l’orquestra del creuer.
- Però, en va saber res més d’ella? - vaig preguntar
- Al cap d’unes setmanes vaig rebre una carta de la Carla.-em respongué- Si no li fa res, llegeixe-la vosté mateix. I se’n va anar a buscar-la.
“Estimat, amb aquesta carta no vull justificar el què he fet, però sí vull demanar-te que em comprenguis i que, si pots, em perdonis. Vaig trobar en Joussef que anava amb la Sadija en el port de C. Quan tornava al vaixell vaig passar pel carrer de les botigues i més amunt vaig veure’ls, vaig haver de còrrer per no perdre’ls de vista i quan els vaig aconseguir en Joussef no va dir res, però tampoc va fer res per marxar. Pobreta Sadija, no em coneixia després de dos anys de no veure’m i a més era tan petita. Ara ja en té 4 i clar, no sabia què passava i com que jo plorava, doncs ella també. Quan en Joussef va desaparéixer, la nena tenia dos anys. Jo no sabia què fer, la policia turca no em va ajudar gens pel fet de ser estrangera. Ell va fugir amb la nena, tenia por que fos jo qui s’emportés la Sadija a Barcelona, jo no volia quedar-me a viure al seu país però ell no tenia cap intenció de marxar.
No vaig avisar-te que no pujava al vaixell. Em feia por que si tornava a deixar la nena desapareixerien altra vegada. No vaig embarcar perquè no volia que res m’impedís estar amb la meva filla, i encara que hagués de viure amb Joussef, en aquesta mateixa ciutat de C. on els he trobat, ho faria per la meva filla, malgrat no m’agradi. Ho vaig passar molt malament, vaig agafar aquesta feina al creuer per anar de port en port esperant trobar la Sadija. Semblava impossible però ho he aconseguit.
Ets una bona persona i sé que em comprendràs. Quan vas aparéixer a la meva vida em trobava molt sola. M’has ajudat molt. No et vaig explicar mai del tot la meva història, ara em sap greu. Potser has estat tu qui m’ha portat la bona sort, aleshores et dec molt. Sé que m’estimes i jo també t’estimo. Si he lograt un impossible, em pregunto per què no en puc lograr un altre com seria tornar a estar junts, però ara tu, jo i la meva filla?
Necessito que em perdonis. ho faras?
Carla”
Vaig mirar el Félix, estava abatut. Aquest cop la força de l’amor, com a ell li havia passat, va fer que una persona ho deixés tot per aconseguir l’amor de la seva vida. Què era mès fort, l’amor de dos enamorats o l’amor d’una mare envers d’una filla?
De tota manera, vaig veure en la mirada de’n Fèlix una espurna d’esperança. Estic segur que ja estava planejant de quina manera podria retrobar-la, de quina manera podris fer realitat l’impossible que la Carla havia dit a la seva carta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada