Variacions sobre Al.legoria d’Eduard Márquez

Recolçat a la barana de coberta el fotògraf intenta distingir la línia de l'horitzó entre la broma sobre el mar en calma. Només se sent la remor constant de les màquines i el xipolleig de la proa en trencar les aigües tranquiles. “Quan es mostrà, amb els dits de rosa, l'Aurora, la filla de l'alba...” recitava. Quina descripció més encertada. Una imatge val més que mil paraules, però unes poques paraules podien descriure un instant del dia molt millor que una fotografia. Aquesta difícilment captaria els matiços, els tons, la boira, tal com ho contempla en aquell moment. Respira a fons, i s'omple els pulmons de la brisa fresca i dels olis de la maquinaria del mercant. Se sent feliç, havia recollit el guardó del Certàmen de Fotografia i havia decidit de fer el retorn en vaixell enlloc de l'avió. Aquell transatlàntic carregat de plàtans de Canàries, el portava, amb uns pocs passatgers més, cap a Càdis i després a Barcelona en una travesia de tres dies de pau, tranquilitat i reconegut avorriment. Tot d'una un udol, que podia ser el vent, però no en fa pas; mira a fora borda i no veu res; tanmateix distingeix un objecte que sura plàcidament gronxat per l'onada del mateix vaixell. Es giravolta i de la bossa penjada a l'esquena en treu la Nikon, prepara el flaix i dubta si posar el modus automàtic, però amb el risc que la poca llum no activi l’autofocus, decideix manual, enfoc de 3 metres a infinit, obertura màxima de diafragma i una velocitat curta -en sortiria una foto fosca- però ho podria compensar augmentant la sensibilitat a 800. Busca l'objecte, que ja ha canviat de posició, i sense veure-hi pràcticament res dispara. L'objecte s'allunya cap a popa fins desaparèixer totalment entre la boirina. En la pantalla de la Nikon el fotògraf engrandeix la imatge amb el zoom: el cos inert d'un home surava al costat de les restes d'un salvavides amb lletres vermelles.