Vaig anar a prendre una cervesa al saló-bar d’estribord. No hi havia gaire gent a aquella hora de la tarda. A poc de ser allà va entrar el pianista de la petita orquestra que tocava els vespres en el saló gran, on els passatgers ballaven. El vaig reconéixer de seguida perquè m’havia fixat en els músics la nit anterior.
Va asseure’s aprop meu, el vaig saludar i de seguida vaig iniciar conversa.
- Toquen avui també?
- Sí, com cada nit. És la nostra feina en aquest vaixell -respongué- Altra cosa no fem.
- Jo també sóc músic, però no he lograt viure de la música -vaig dir per continuar la conversa- Realment és una feina molt dura.
- No ho és, si t’agrada. -m’aclarí- A mí aquesta feina m’encanta. A més, estic en companyia de la que més estimo, i sóc molt feliç.
El vaig convidar a una altra cervesa i vam seguir parlant. El que em deia m’anava encuriosint cada cop més i vaig insistir en que m’expliqués la seva història.
En Félix, aquest pianista del creuer, no havia estat mai músic. ni havia estudiat ni havia tocat mai cap instrument. Era viatjant de comerç, representant d’un taller de joieria. Amb el maletí dins del cotxe viatjava per tots els pobles del pais. Només reposava quan arribava al seu pis. No tenia distraccions; aquesta rutina el portava pel camí d’una vida ensopida. Fins que en unes vacances es va embarcar en un vaixell per fer un creuer de pocs dies de durada, suficients per trencar la monotonia i fer una cosa ben diferent.
En el vaixell feien als vespres, desprès del sopar, ball al saló gran. A en Félix aviat li va cridar l’atenció la bellesa de la cantant i la seva veu dolça i càlida.
Assegut en una taula, que cada nit triava més aprop dels músics, en Félix no s’aixecava ni per ballar. Es concentrava en aquella noia i despertava d’aquell estat de contemplació quan acabava la música. Aleshores veia com, entre rialles amb els companys, es despedia de tots i se n’anava, sola, a dormir.
Quan se’n va adonar, ja estava ben enamorat; i el creuer ja havia acabat. La vida ja no seria el mateix a partir d’aleshores. No va deixar de pensar en ella; però no sabia què fer per tornar a veure-la. No era viable esperar a les noves vacances. La necessitat de retrobar-la s’anà fent cada cop mès imperiosa i buscava com un boig possibles sol.lucions.
Per fí va decidir què faria: ho deixaria tot i s’enrolaria a treballar en el vaixell, preferenment de músic, per poder ser ben aprop seu.
Va comprar un teclat amb acompanyaments similar al de les orquestres de saló, va estudiar mètodes de piano-fàcil i va aprendre a tocar les cançons dels repertoris més habituals. Els mètodes li permetien aprende a interpretar les cançons sense tenir ni idea de música.
Va sol.licitar plaça al vaixell i va esperar que hi hagués una vacant. Al cap d’un temps, va poder substituir el pianista. Ho va deixar tot, feina i casa. A bord del vaixell van passar uns mesos i l’enamorament va anar en augment. Un vespre, contemplant una posta de sol li va explicar a la cantant tota la seva aventura. Complaguda i commoguda per tot el que havia fet aquell home per ella, també es va enamorar.
- És una història extraordinaria -vaig dir- És la força de l’amor.
- El més bo de tot és que encara no sé per a què serveixen les tecles negres del piano - em va contestar- Vosté deu saber-ho.
Vaig pensar, somrient, que molts amb més coneixements no haurien aconseguit el que va aconseguir aquest home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada