Jo també vull una pinya

- Jo també vull una pinya.
- Laura, deixa-li una pinya a la Marta -demana la mare
- No, no vull.
- Però tu en tens dues, dóna-li una a la Marta, què et costa?
La Laura agafa una de les pinyes i la llença pel marge del camí.
- Per què ho fas aixó, Laura? N’hi ha per matar-te!

No la suporto. Sempre la protegida dels papas. Per què té tanta sort? Com que va de guapa i de simpàtica té els profes a la butxaca, li aproben tot sense que hagi fet res. A mi, que m’esforço, em suspenen, em tenen ràbia. Espero que quan arribi al meu curs es topi amb la realitat. Aquí no la mimaran i li exigiran a tope. Jo no la penso ajudar, que es foti.

Ja arriba la pesada de la Marta. Quan ve amb aquest plan de felicitat meravellosa i de què guay és tot, l’odio de tot cor. Ara no calla amb el pànfil de novio que s’ha fet, és ridícul; jo als quinze no era tan  bleda, no m’interessa sortir amb segons qui. Sóc més exigent, ja m’arribarà. 
- Vaig corrents a vestir-me, l’Eric em vindrà a buscar i no estaré a punt -diu la Marta tot pujant les escales- Laura, què has fumat a la meva habitació? M’ho empudegues tot, per què ho fas?
La Laura encén una cigarreta i surt al pati del darrera, i en fa unes calades tot somrient.
Des de fora es poden sentir els crits de la Marta.
- Merda! Merda! Merda! Hi ha una cremada de cigarreta al meu vestit nou! Laura, però jo què t’he fet?